quan ho hagis trobat, escriu-ho!

Explotar la marca Pirineus

2011-10-29T17:38:00.005+02:00

Dissabte al matí, per qüestions de feina, vaig poder seguir algunes de les ponències presentades en la vuitena edició de les Trobades Culturals Pirinenques que es van fer al llarg de tot el dia a Escaldes-Engordany. En aquesta ocasió el debat girava entorn de la marca Pirienus. Certament és una marca encara a desenvolupar. Fins ara, els tres estats i els vuit territoris implicats sembla que han anat una mica a la seva a l'hora de fer-se un lloc dins el mercat turístic. Però ja se sap, la crisi i la falta de recursos en recorden que a vegades es més senzill col·laborar i unir esforços. Els projectes poden ser igual o més ambiciosos però la càrrega econòmica no és tan gran.
Una de les intervencions que vaig seguir va ser la del ministre de Turisme andorrà, Francesc Camp. "Avui no existeix la marca Pirineus ni com a imatge gràfica ni en l'imaginari col·lectiu". Estic d'acord amb aquesta reflexió. Hem anat tots massa a la nostra i no hem sabut aprofitar aquells productes i recursos que compartim tots els terrritoris que ens trobem als Pirineus per oferir alguna cosa més al visitant.
Sembla que a l'hivern, es fa difícil vendre la marca Pirineus, com a destí d'esquí. El treball individual fet fins ara per cada territori ha comportat que els dominis ja disposin de marques importants i totalment consolidades per vendre la seva oferta. I el més important, funciona.
A l'estiu, el turisme de muntanya es va consolidant, però cal anar més enllà. Hem de ser capaços d'engreixar un motor econòmic que permeti explotar els Pirineus turisticament, però sempre de manera sostenible. Senderisme, gastronomia, patrimoni cultural, romànic...són alguns dels aspectes que van sortir en la conferència de Camp.
Tot plegat, una bona iniciativa si els responsables polítics, però també la resta d'agents implicats (empresaris, operadors turístics i la mateixa gent del territori) es decideixen a donar-li una oportunitat.

Guardiola, medalla d'or del Parlament de Catalunya

2011-09-08T22:57:00.003+02:00

Això sí que és un discurs per emmarcar!

Un nou pas

2011-09-06T17:25:00.004+02:00

Mentre recorria els darrers quilòmetres amb el cotxe, centenars de records que creia oblidats li emboiràven la ment. Feia anys que no posava els peus en aquella casa. Quan va ser l'última vegada que hi havia estat? No ho sabia, però en canvi, una sensació estranya li deia que tot estava igual, que allà res havia canviat: la porta de fusta, els esglaons estrets i costeruts de l'escala, aquells mobles de noguer que tant valorava el seu pare....tot al seu lloc, esperant que algú decidís tornar-los a donar servei. Decidida va travessar el menjador, directe al balcó. I com si de cop hagués tornat a l'adolescència va obrir la porta amb aquell pessigolleig a l'estòmac. Va sortir i com sempre la seva mirada es va dirigir al balcó del costat. No entenia perquè després de tants anys encara li cremava aquella espurna en algun racó del seu cor. Com quan tenia 15 anys mirava fixament la porta del balcó de casa els veïns desitjant que en qualsevol moment ell aparegués. Repetint una situació totalment coneguda es va asseure d'esquena a la paret, eperant. Amb la mirada perduda, recordava les tardes que havien passat jugant de balcó a balcó. Però calia tocar de peus a terra. Feia anys que havia canviat de casa, i de poble. Ho sabia prou bé, però una part del seu cor no ho volia acceptar.

Llavors els crits de'n Xavi, que la buscava per aquella casa desconeguda per a ell, la van fer tornar a la realitat. En Xavi...era un encant. Tothom deia que formaven la parella perfecta. L'estimava, i molt. De fet, quan es va adonar de com n'estava d'enamorada fins i tot es va sorprendre. Durant anys havia pensat que mai podria estimar amb aquella passió. Tenia la impressió que l'esquerda que un amor d'adolescència li havia deixat al cor li impediria. Però en Xavi va aconseguir fer-la canviar d'opinió. Sentir la seva veu la va fer decidir a tancar la porta d'aquell passat. No calia oblidar, però tampoc aferrar-se a un record que ara ja no tenia importància.

Monestir de llegenda i pelegrins

2011-09-01T18:20:00.002+02:00

Allà on els Pirineus s’endinsen cap al mar i on el mar abraça la muntanya es troba el monestir de Sant Pere de Rodes, ubicació privilegida per a un dels monuments de referència de Catalunya i lloc d’inici del camí de Sant Jaume català. El que va ser un dels punts més importants de pelegrinatge durant l’edat mitjana és avui un dels grans atractius turístics del parc natural del cap de Creus.El visitant pot optar per arribar-hi en cotxe o a peu, a través d’algun dels camins que recorren la vall de Santa Creu. Una bona opció és agafar la carretera costeruda i serpentejant que surt des del nucli de la Selva de Mar. El conjunt arquitectònic és impressionant. Gràcies als treballs de restauració, enrere ha quedat ja aquella valoració de “tot està molt malament” que va deixar escrita Josep Pla. En destaca l’església: planta de creu llatina amb tres naus, transsepte i absis, és un clar exemple del romànic català. Un cop traspassada la portalada principal, la visita, que pot ser guiada o al teu aire seguint els panells informatius, recorre tots els racons del temple, situats a diferents nivells per adaptar-se a les irregularitats del terreny. De la galilea als claustres, i de les dependències a la nau central, on hi domina un sistema de pilars i dobles columnes que segles enrere, quan el monestir estava habitat i rebia pelegrins d’arreu, permetia disposar de més espai per als fidels. Vestigis que des de fa més de mil anys presideixen l’agresta muntanya de Verdera desafiant el bufar de la tramuntana. D’origen desconegut, diu la llegenda que tres monjos van escollir l’indret on hi ha el temple per amagar i protegir diverses relíquies procedents de Roma.
Un cop conegut el monument, si és un dia clar no es pot desaprofitar l’exterior. La situació elevada del monestir ofereix l’escenari perfecte per gaudir d’unes magnífiques vistes de l’entorn, des de Llançà fins a les casetes blanques del Port de la Selva. I en els dominis més propers al monestir, les zones d’arbustos i pocs arbres recorden encara les terrasses que havien predominat en aquells verals per acollir les plantacions de vinyes dels veïns de la vall de Santa Creu.

Publicat al Diari d'Andorra el 24 d'agost del 2011

Un penya-segat sense sortida

2011-08-23T12:41:00.003+02:00

La serra de Busa amaga entre els seus cingles escarpats i solitaris l’antiga presó del Capolatell. Es tracta d’un dels penya-segats que formen part de la serra, però que només connecta amb la resta gràcies a una passarel·la metàl·lica que avui assegura que tots els visitants puguin tornar després d’explorar la zona. Aquesta singular orografia va fer que aquest tros de muntanya del municipi de Navès s’utilitzés com a presó durant la Guerra del Francès. No calien ni cadenes, ni reixes. L’aïllament dels presos era total. Un cop portats fins al Capolatell, es retirava el tauló d’accés i començava la condemna. La sortida era inexistent, només avencs i parets altes i verticals on més d’un s’havia llançat sabedor del futur negre que els esperava al crit de: “mourir à Busa, renâitre a Paris!”

El cim del Capolatell (1.361 metres d’altura), planer i amb una lleu inclinació cap el sud-est, l’abriga majoritàriament un esclarissat bosc d’alzina. Arribar-hi no és complicat. El cotxe s’ha de deixar al pla de Busa, on un grup de masies, ara ja només una habitada, recorden el petit nucli on es va proclamar per primera vegada a Espanya la Constitució de Cadis. Des d’aquí, una pista forestal que es va fent estreta a mesura que t’endinses al serrat, et permet arribar caminant, en poc més de dos quilòmetres, a la presó. La pedra comparteix paisatge amb espais amb més vegetació. A mig camí parada obligada al mirador des d’on es pot contemplar el país de Lord. El santuari de la Mare de Déu del mateix nom, a mà esquerra, el pantà de la Llosa del Cavall, el poble de Sant Llorenç de Morunys o la imponent serra del Cadí, cap a la dreta, presidida per una vista no tan habitual del meravellós i sempre màgic Pedraforca.
I finalment s’arriba a la palanca d’accés. Dubtes, però l’esperit aventurer et fa travesser i comences a experimentar la sensació d’aïllament dels soldats presoners. Petits corriols esmolats pels visitants fan de guies pel cim del Capolatell. Una presó que ara només acull curiosos que després de fer el tafaner, desfant el camí de tornada havent pogut conèixer un passat que sovint és del tot desconegut.

Publicat al Diari d'Andorra el 9/8/2011

Un paradís d'aigua cristal·lina

2011-08-13T23:42:00.003+02:00

En anys de pluja abundant fer una excursió fins a la font de l’Adou és tot un plaer. Del brollador on neix el riu Bastareny, situat en ple parc natural del Cadí-Moixeró, l’aigua en surt amb força i la cascada que hi ha metres més avall és l’escenari ideal per als aficionats a la fotografia. Situades a 1.077 metres d’altitud, les fonts pertanyen al municipi de Gisclareny, tot i que l’espai es troba a pocs quilòmetres del poble de Bagà, des d’on s’hi pot arribar a peu o en cotxe.

Allí, el verd de la vegetació i la blancor de l’aigua que avança sense aturador et fan sentir com si t’haguessis transportat fins al mig d’una selva. Amb abundància de falgueres i molsa que cobreix les pedres, però sense palmeres.La tranquil·litat de l’entorn és total. Assegut a qualsevol racó parant una mica l’orella, és fàcil gaudir del cant dels diferents ocells combinat amb la remor dels primers metres del riu i l’anar i venir de les branques i fulles dels arbres al ritme que els marca l’aire. L’obaga de la vall amaga també altres indrets de gran bellesa. Si s’hi va amb prou temps, en la ruta de tornada cap a Bagà, arribant a la Font Nostra, es pot agafar el camí dels Empedrats que surt a mà esquerra. Després d’una petita excursió de vint minuts es troba l’anomenat bullidor de la llet, un brollador d’aigua que emergeix entre les esquerdes de les roques a una altura d’uns tres metres de terra. El nom de l’indret es deu al color que agafa l’aigua en sortir amb tanta pressió de les roques. I com la majoria d’espais d’aquestes característiques amaga històries i llegendes que han anat passant de generació en generació entre els veïns dels municipis propers. En aquest cas, l’excursió es pot allargar fins al refugi de Sant Jordi, però el recorregut queda reservat per als més caminadors.Tant la font de l’Adou com el bullidor de la llet reflecteixen a la perfecció la imatge d’un lloc verge, amb aigua abundant, neta, pura i cristal·lina. Un lloc on la natura encara és qui domina per sobre de la intervenció de l’home. Un petit paradís en plena vall del Bastareny.

Publicat al Diari d'Adorra el 22/7/2011

Les monges i el comte Arnau

2011-08-07T00:29:00.004+02:00

Poder, conflictes, amor i religió. Aquests són els ingredients que es barregen en la història que amaga el monestir de Sant Joan de les Abadesses. Construït l’any 887 per ordre de Guifré el Pelós, va ser destinat a una comunitat de monges benedictines. Els conflictes de poder amb senyors de terres veïnes van acabar amb una denúncia per conducta immoral de les religioses que va buidar el monestir. El final del poder femení.

Avui d’aquell passat en queda poc. El temple que es pot visitar data del segle XII. Planta de creu llatina, amb una sola nau, coberta amb volta de canó i que acaba en una monumental capçalera. I a l’interior, silenci i tranquil·litat. La pau del temple només es trenca quan alguns turistes s’hi passegen per conèixer-ne els secrets i a l’hora dels actes litúrgics. Entrar al monestir, buit, et permet moments de reflexió i també conèixer peces destacades com el grup escultòric del segle XIII conegut com a Santíssim Misteri, obra de transició entre el romànic i el gòtic que representa el davallament de la creu. Sense abandonar el temple, però tornant a l’exterior, es pot passejar pel claustre. La pedra de l’estructura contrasta amb el verd de l’herba del jardí central. Un decorat natural molt apreciat per immortalitzar casaments i comunions.

Però el monestir de Sant Joan de les Abadesses, ara sobri i sense moviment, és també un dels escenaris del mite del comte Arnau. Diu la creença que gràcies a una mina que comunica la muntanya de Sant Amand amb el temple, Arnau feia excursions nocturnes per veure’s, bé amb una de les abadesses, bé amb una donzella que s’havia fet monja al monestir. Si es fa cas de la llegenda, doncs, aquest hauria estat el motiu de l’expulsió de les monges. El record no és tant llunyà. El palau de l’abadia, situat al costat mateix del monestir, acull el centre d’interpretació del comte Arnau. Allí, veus, imatges i fragments de la cançó de Maragall barregen realitat i ficció per transportar els visitants a una història que, segons diuen, encara manté l’ànima del comte vagant per aquests paratges

Publicat al Diari d'Andorra el 5/7/2011.

Com l'últim mico

2011-06-03T16:25:00.002+02:00

Com l'últim mico, sí, sí. Així és com m'he sentit jo i, segurament, molts altres "altberguedans" en llegir la notícia que la Generalitat ha descartat el projecte de convertir en autovia el tram de la C-16 que va entre Berga i el túnel del Cadí. És cert que amb la situació econòmica actual una obra pressupostada en 700 milions d'euros no se li veia gaire futur i ja el Govern tripartit havia expressat les dificultats per tirar-la endavant. Digueu-me "ilusa" si voleu, però confiava que finalment es girés la truita i algú apostés per una infrastructura indispensable per al desenvolupament de la comarca.
Més enllà de les retencions que es formen els caps de setmana i que dificulten la mobilitat l'autovia ha de servir per donar perspectives de futur a una comarca que ha quedat encallada després que la construcció, el tèxtil i la mineria hagin fracassat. Un territori sense bones vies de comunicació no té futur. Aquí no tenim tren i pel que sembla fer-lo arribar al Berguedà és tant impossible com fer l'autovia. Així, quina alternativa tenim?
A cada decisió que pren la Generalitat pel que fa infrastructures no deixo de tenir la sensació que els de comarques no importem. Ningú s'adona que l'equilibri territorial a Catalunya no existeix? No dic que s'hagi de deixar d'invertir a Barcelona, és la capital i un pol important de l'economia, però per quan una aposta per la resta del país? Per què jo que visc al Berguedà no em puc moure per unes carreteres dignes i que eviten molts accidents? He d'acabar acceptant que governi qui governi serem l'últim mico?
Un país que aspira a ser sobirà s'ha de començar a plantejar totes aquestes qüestions per no caure en els mateixos errors de sempre.

A reveure

2011-04-09T00:05:00.002+02:00

Al juliol farà un any que te'n vas anar, però encara hi ha molts dies que quan em llevo em dic que no pot ser. He sigut incapaç d'esborrar el teu número de l'agenda del telèfon mòbil, tinc la sensació que si ho faig et deixo escapar. I el cert és que no hi ha dia que no tingui un record per tu, qualsevol cosa que faig o qualsevol lloc on vaig em transporta a tu. Què em diries de la decisió que viag pendre per anar-me'n a treballar a Andorra? Segur que no passaria dia que no seguicis els meus articles a través d'internet i em transmetessin els teus ànims. "Aprofita l'ocasió i aprèn". Estic convençuda que aquestes haurien estat les paraules.

I avui ha sigut un dia estrany. Sabia que la família s'acomiadaria definitvament de tu. Juntament amb el teu germà descansaràs als peus del Pedraforca, en aquell paisatge del què estaves enamorada. Durant tot el dia t'he tingut al cap. Ha estat difícil saber que s'acomiadaven de tu i jo no hi era per dir-te adéu. Potser per això he decidit canviar "l'adéu" per un "a reveure" des de la distància. De moment el teu número continuarà present al meu mòbil, encara no estic preparada per esborrar-lo i de tant en tant necessito poder veure el teu nom, com si res no hagués canviat.

Defensar la llengua

2011-02-13T12:38:00.003+01:00

Aplaudeixo l'actitud de Raul Agne en la roda de premsa posterior al partit del Girona a Osca. En el vídeo que us deixo a sota es veu clarament que les primeres preguntes les respon en castellà sense problemes, però després, quan li pregunten en català, un periodista li replica. Ell educadament li diu que primer ho fa en català i que després no té problema en fer-ho en castellà, però es veu que no n'hi ha prou. Davant de l'actitud dels periodistes Agne decideix suspendre la roda de premsa.

M'agrada especialment el moment en què diu: "no, és igual, no". I és que és veritat. No és igual. Perquè s'ha d'aguantar aquesta actitud? En cap moment es nega a respondre en castellà, són els periodistes aragonesos els que li salten a sobre. Tant costa d'entendre que els catalans tenim una llengua propia, que la utilitzem, que hi ha mitjans que la parlen i per tant, preguntem en la nostra llengua? El dia que això s'entengui la realció amb Espanya serà molt diferent. Però mentre la resposta sigui la que ofereixen avui els diaris d'Aragó quedarà molta feina per fer.

Ànims a tots aquells que en situacions com aquesta han dit prou i han fet sentir la seva veu (tots recordem a Guardiola fent una classe sobre el català en plena roda de premsa)

Video sencer de la roda de premsa:

http://www.tv3.cat/3alacarta/videos/3368670

Privilegis

2011-01-27T00:27:00.002+01:00

Des de fa tres dies els usuaris de rodalies de Renfe han de conviure amb un servei horrorós per culpa de la vaga dels maquinistes. Es queixen de les seves condicions laborals. Certament no sóc coneixedora en profunditat de la seva situació actual, però de ben segur que molta gent fa més hores i rep salaris més baixos que ells.

I amb això no vull dir que no tinguin dret a queixar-se, però precisament aquest matí comentàvem el tema amb un company de la redacció: últimament sembla que els col·lectius que històricament han gaudit de situacions més privilegiades es dediquen a fer vagues perquè en un moment en què toca ajustar-se el cinturó i racionalitzar moltes situacions, els han retallat alguns dels privilegis que tenien. És el mateix cas que els controladors aeris.

Que treballen sota pressió? I quanta gent més a part d'ells i no per això es queixen o no es presenten a la feina? Que fan massa hores? I els que treballen en empreses privades i no saben mai a l'hora que plegaran? I els sous tampoc els estan bé? Quanta gent pot gaudir de sous astronòmics com els seus?

Què més voldria molta gent que tenir les condicions que ells tenen! El problema és molt clar: fa anys que són uns privilegiats i quan ha arribat el moment de començar a tocar de peus a terra han decidit que no els dóna la gana. Doncs senyors, el món no funciona així i els primers que haurien d'evitar aquestes situacions són els governs. Prou de sucumbir als xantatges i mirar més pel bé de tots!

Adeu al fum!

2011-01-13T23:26:00.003+01:00

No sóc fumadora. A casa no fuma ningú i el cert és que el fum del tabac em molesta. M'irrita els ulls, deixa una pudor horrorosa a la roba i el més important, el fet de respirar-lo fa que m'empleni els pulmons de porqueria. És evident doncs, que soc totalment partidaria de la nova llei antitabac. Des que ha entrat en vigor encara no he tingut l'ocasió d'anar a cap bar o de sortir una nit a la discoteca, però crec que a partir d'ara ja no em farà tanta mandra.

No entenc, doncs, molts dels arguments que aporten els fumadors. Què vol dir que els estan coartan la seva llibertat? I la meva? Durant quants anys m'han privat de poder estar en un bar veient tranquil·lament el futbol sense haver de respirar fum de tabac? Molt bé, tinc l'opció de no anar al bar, però perquè he de deixar d'anar a bars, restaurants o discoteques només perquè hi ha un grup de gent que hi volen fumar? La tradició ens fa entendre les coses al revés. El natural és no fumar, ara bé, durant molts anys, a Espanya i a Catalunya, els no fumadors hem estat els estranys, l'habitual era fumar i ningú pensava en la salut dels altres.

A la majoria de països europeus fa anys que s'aplica aquesta normativa i ningú s'ha mort per no poder fumar. Crec que se n'està fent un gra massa. En aquest país falta conscienciació i respecte, molt respecte.

Detalls

2010-12-28T22:46:00.003+01:00

Arriba Nadal i l'ambient canvia, tot són llums, colors i alegria.

De més petita els dies previs a les festes els omplia amb els de casa fent el pessebre, guarnint el balcó i escrivint felicitacions per enviar a tota la família. Al principi amb uns senzills: Bon Nadal i feliç any nou. De més gran els textos van anar canviant i cada any intentava escriure un petit poema de collita pròpia o hi posava el fragment d'una cançó. I després va venir la fase de les felicitacions més creatives: un avet fet de cartró o un tió per a cadascú.

Però ens hem anat fent grans i ja no tenim temps per a dedicar-hi i la meva mare ha decidit que tampoc. Així que ha arribat el moment de no fer felicitacions.

Suposo que és per això que m'ha fet especial il·lusió que avui un company de feina ens hagi repartit a tots una petita felicitació acompanyada d'una espelma en forma d'avet daurat ple de purpurina. Un petit detall desitjant-nos un bon any 2011 que ens ha arrancat a tots els de la redacció un somriure.

Moure's entre la massa

2010-12-06T22:39:00.002+01:00

Cues, cues i cues. A la carretera, als carrers, a les botigues... Ahir el país va quedar ple de gom a gom. Els conductors es van haver d’armar de paciència. En van haver de tenir per entrar al Principat durant tot el matí i aquells que es movien per l’interior o intententaven sortir-ne a la tarda van haver de deixar l’estres aparcat una bona estona.
Tot i que els responsables de mobilitat van recomanar evitar agafar el cotxe per desplaçar-se per l’interior del país, el cert que aquest dia 6 de desembre del 2010 es recordarà per la gran quantitat de cotxes i persones que van emplenar els carrers.
A quarts de set de la tarda, l’arribada de molts esquiadors que baixava de les pistes va fer crèixer la quantitat de persones i cotxes que es movien pel centre de la capital. A l’avinguda Meritxell al col·lapse de trànsit se li sumava una gran quantitat de gent caminant amunt i avall. S’avançava lentament i en moltes converses el protagonisme l’agafava l’ambient. “Està tot col·lapsat, igual que l’altre dia amb la neu”, explicava un home en una conversa telefònica. “Està fatal, entre cotxes i gent...”, comentava una parella, “per aquí està impossible”, li deia un altre noi a la seva companya que intentava avançar per l’avinguda Carlemany amb un cotxet i una criatura petita.
Els botiguers estaven completament ocupats. Els bars estaven plens. L’Illa Carlemany va quedar convertida en un autèntic formiguer de gent. Miressis on miressis veies el mateix: cotxes parats i una munió de gent que es bellugava entremig.
Alguns intentaven establir, amb l’ajuda d’algun agent de circulació, la millor hora per tornar a casa i evitar el caos circulatori. “Cap a les deu jo crec que podré passar més bé”, comentava un home, “sí, a aquesta hora no crec que trobis cua”, li responia l’agent.
Entre la gentada hi podies trobar representats dels diferents col·lectius de visitants. Els esquiadors que abillats encara amb el mono d’esquí fèien una volta per la capital aprofitant les últimes hores d’estada al país. I els que passen el pont aquí, també fàcils de distingir. Més arreglats que la resta i passejant tranquil·lament, com si l’aglomeració no els afectés.
Comerciants, restauradors i hotelers segurament no haurien imaginat un dia més rodó pel que fa a afluència. Tot i així, cridava l’atenció que les bosses i paquets de les primeres compres de Nadal no predominàven a les mans dels caminants. La majoria passejaven i miraven, però no compraven.
El Pep i l’Alba al matí van fer més de dues hores de cua per entrar al Principat i no s’esperavan trobar aquesta massificació. “Al ser festiu vam decidir venir a passar el dia i aprofitar per a comprar alguns regals de cara a les festes, però no esperàvem que la situació fos tant complicada”, explicava l’Alba. “I ara hem de tornar a sortir. A veure quanta estona trigarem!”, s’exclamava el seu company davant la retenció que col·lapsava la majoria de carrers d’Andorra la Vella.
I entre els visitants, de tant en tant, podies identificar andorrans que intentaven seguir la rutina d’un dia laborable. A pas lleuger feien ziga-zagues per evitar la multitud i arribar al seu destí.

Sancions per no anar equipats

2010-12-03T15:37:00.004+01:00

Fa uns dies us explicava que tot i la nevada a Andorra el país no s'havia col·lapsat. Doncs bé, aquesta setmana vaig viure la situació inversa. Dimecres a la tarda hi va haver una petita nevada i resulta que dues relliscades de vehicles, un a Encamp i l'altre a Anyós, van aconseguir col·lapsar el tràfic de punta a punta de país.

Segons va informar el Govern, un autobús de la línia regular d'Ordino es va entravessar a la rotonda d'accés a Anyós perquè no portava els equipaments adequats (rodes de contacte i/o cadenes). Al mateix temps un camió també es va accidentar a la rotonda de Radio Andorra. En aquest cas, tot i anar equipat, se li van trencar les cadenes.

Doncs bé, després del caos que es va organitzar s'ha anunciat que es multarà el conductor de l'autobús amb 300€ i fins i tot se li podria retirar el carnet. Ara es revisarà la legislació perquè permeti dur a terme aquestes accions

Potser hi haurà algú que dirà que no s'hauria de multar, però des del meu punt de vista crec que és una mesura adequada. Trobo bé que s'obligui als conductors a dur els equipaments necessàris durant l'hivern, i més tenint en compte que vius en un país on el fred, el gel i la neu hi són presents durant bona part de l'hivern. És evident que posar rodes de contacte suposa un cost que en aquesta època de crisi pot costar de suportar, però des del meu punt de vista val més pagar encara no 200€ i poder circular tranquil, que no pas no gastar-te'ls i tenir un accident.

Per altra banda, hi ha l'opció de les cadenes. Les de tota la vida es poden trobar per tans sols 20 o 30 euros. Les de malla són més cares, cap a 50 o 60 euros. Per tant, d'opcions per anar equipat n'hi ha.

Realment a Espanya i Catalunya crec que no estaria malament parar-nos a mirar aquesta iniciatvia. És cert que no es pot exigir aquests condicionants a aquelles persones que viuen, per exemple a Barcelona, on les nevades cauen de manera excepcional, però en zones on sí que és habitual segurament s'estalviarien molts problemes.

És evident, també, que fa falta l'actuació dels agents de seguretat, per comprobar que els vehicles que circulen ho fan amb les condicions necessàries i en cas que no sigui així, doncs que no se'ls deixi passar a llocs on les condicions de les vies obliguen a dur els equipaments especials.

Quan la nevada no és la notícia

2010-11-21T20:32:00.003+01:00

Ahir va caure la primera nevada de la temporada a cotes "baixes" a les Valls d'Andorra. Des de la sortida d'Escaldes i en sentit nord la neu s'agafava a la carretera, però a diferència de quan neva a Catalunya no hi va haver cap episodi de caos.

Pocs minuts després que la neu comencés a agafar, si trucaves al servei de trànsit t'informaven correctament que per poder circular necessitaves d'equipaments especials: rodes de contacte i cadenes.

Això és el que vaig fer jo. Havia d'anar a Grau Roig i quan vaig veure que la neu s'agafava em va agafar el pànic que tot es quedaria col·lapsat i que no podria sortir. Però no. Amb una mica de por vaig agafar el cotxe i vaig enfilar cap a l'estació d'esquí. Vaig trobar neu tot el camí, però vaig arribar al meu destí sense problemes. I no porto un 4x4, sinó un turisme equipat amb rodes de contacte. No vaig ni haver de posar les cadenes.

És fantàstic veure com amb 2 dits de neu a la carretera el país continua funcionant com si res. Evidentment les màquines llevaneus treballaven i els agents de circulació eren presents al punts conflictius. Al llarg del camí vaig trobar cotxes accidentats, alguns que patinaven i d'altres conductors que intentaven col·locar cadenes.

La sorpresa? Tots els que tenien problemes eren vehicles amb matrícula espanyola. Sembla mentida. Els andorrans circulaven sense problemes i els de l'altra cantó de la frontera, molts procedents de Barcelona, no portaven ni cadenes!! I molt menys rodes de contacte. Veient això entens perquè quan passa a casa nostra les carreteres es col·lapsen.

Evidentment, l'endemà, les portades dels diaris no parlaven de la nevada. Sinó del nombre d'esquiadors que havia rebut Grandvalira el primer dia d'obertura.

Tant a prop i tant diferents....

Arriba el fred i la neu

2010-11-18T00:20:00.003+01:00

El país dels Pirineus, ja ho diuen. Aquests dos últims dies he pogut comprovar de primera mà la diferència de clima amb Catalunya. Bé, molta diferència amb Bagà potser no hi ha, però és clar, després d'uns dies en què havien pujat les temperatures, de cop i volta ha arribat la neu i el fred.
S'ha de dir que llevar-te al matí i veure que les muntanyes que et rodegen són blanques de la meitat cap a munt, i combinen tons marronosos i grocs propis de tardor de la meitat cap avall és una imatge magnífica, però el cert és que tens la neu molt, molt a prop i axiò es nota en la temperatura.
Un altre senyal que l'hivern ha arribat és la notícia d'obertura d'algunes estacions d'esquí. El domini de Grandvalira ha decidit avançar una setmana l'inici de temporada, obertura parcial, a Pas de la Casa i Grau Roig, i t'envaeix aquella sensació que ja tens l'hivern a sobre.
I els llums de Nadal. Fa dies que tècnics dels comuns treballen col·locant els ornaments als carrers del Principat. Les botigues també s'engalanen i els motius nadalencs són presents a tots els centres comercials.
Ara que ja tinc internet i estic connectada al món miraré de trobar el moment per fer algunes fotos i compartir aquests paisatges hivernals i nadalencs amb vosaltres. Crec que s'ho val.

Més enllà de la frontera

2010-11-14T15:34:00.002+01:00

Primers dies a Andorra i primeres impresions. El cert és que se’m fa difícil aquests primers dies acostumar-me a passejar pels carrers d’Andorra la Vella sens la mirada posada als aparadors buscant algun objecte d’electrònica que aquí dalt és més econòmic que a Espanya. Ara, el meu pas és més accelerat i té un destí fixat: el Diari d’Andorra.

Dilluns, després d’emplenar una pila de papers i de les presentacions de rigor, em vaig trobar asseguda davant del meu ordinador repassant els diferents rotatius del Principat. Tinc la necessitat de mirar-m’ho tot amb lupa. No tant per l’estil periodístic, sinó per situar-me. Qui és el cap de govern? Quins són els ministres? Què passa a les diferents parròquies? Ara em sembla tot un caos on jo estic perduda. Per sort, els companys que m’han anat presentat estan sempre disposats a ajudar-me i aclarir-me el que sigui. “Tranquil·la, que d’aquí a quatre dies ja dominaràs!”, em diuen. De moment he començat des de la base amb temes petits però que m'aniran bé per conèixer la realitat del país.

Un altre handicap és el fet d’estar sense internet. Una cosa és no tenir internet en un pis a Barcelona on tenint mòbil et pots comunicar fàcilment i a uns preus raonables. Aquí és diferent. Tens mòbil, sí, però si utilitzes l’espanyol les trucades internacionals et costen un dineral. També tinc l’andorrà i de moment és l’únic que utilitzo per turcar a casa. El cost de les trucades internacionals és més baix, però els minuts passen ràpid i el “saldo” també s’abaixa. Però hauré de tenir paciència. Ara ja tinc el permís de residència i un compte al banc, però falta que em facin l'alta del servei d'internet.

Realment avui dia estem acostumats a una comunicació a tot hora i a qualsevol punt del planeta. Ara cal tornar a aprendre a dosificar les comunicacions i a passar hores sense mantenir el contacte amb aquells que fins fa dos dies formaven part del meu dia a dia.

Va de bolets

2010-11-03T23:16:00.003+01:00

Després d'un parèntesi important en el blog, avui m'ha vingut de gust i he tingut el temps per tornar.

Estic davant el televisor vient el Banda Ampla. Debaten sobre si cal regular l'accés als boscos i fer pagar per anar a buscar bolets. Aquest tema em toca la fibra, ho he de reconèixer.

Contràriament al que molta gent pensa (tot i que cada vegada es dóna més a conèixer) la major part dels boscos catalans són privats. Això vol dir que si els propietaris es posessin seriosos potser no podriem ni entrar al bosc tal com fem ara, de la mateixa manera que al jardí de casa teva no hi deixes entrar a ningú. Però també significa que hi ha algú a qui li axafen la propietat i la hi deixen plena de porqueria.

A mi no em sembla bé que s'hagi de pagar per anar a buscar bolets. Ho tinc clar, si arriba aquest dia, deixaré l'afició i tinc la sensació que hi haurà qui aprofitarà el fet de pagar per justificar la seva mala educació. Però aquesta postura no vol dir que no entengui els propietaris que reben les conseqüències de la massificació dels boscos. Ara bé. Jo vaig a buscar bolets, ho he fet sempre, des de petita i mai m'he dedicat a arrencar res ni a llençar deixalles al bosc. I no hi ha cosa que em faci més ràbia que anar al bosc després d'un cap de setmana festiu i trobar-ho tot destrossat. Branques trencades, terra aixecada com si s'hagués rascat amb un rasclet, llaunes, ampolles de vidre....quan veig això em passen les ganes d'anar a buscar bolets!

Sincerament no sé quina és la solució, bé, en part sí. Sentit comú. Estic convençuda que si tots els que anem a bosc ho féssim amb responsabilitat, sense carregar-nos l'espai i sense deixar-ho brut ara no tindriem aquest debat.

La nostra?

2010-02-15T19:34:00.002+01:00

A la televisió res dura per sempre i TV3 no és una excepció. Cada temporada es programen sèries i programes nous amb la voluntat de captar audiència i demostrar que es pot ser líder fent programes de qualitat.

Però des de fa un temps, són moltes les veus que vaig sentint que critiquen la nova etapa de televisió de Catalunya.

Amb "Buscant La Trinca" tinc la sensació que ens han colat una mena d'"Operación Triunfo" descafeïnat. I s'ha de reconèixer que les tardes no són el mateix sense l'Albert Om. "Divendres" crec que no li arriba ni a la sola de la sabata a "El Club", no sé, hi trobo a faltar naturalesa, professionalitat... I l'última cosa que m'hi esperava veure era una actució de Farruquito. I menys veure com el presentador li riu les gràcies a un home que ha estat a la presó per atropellar una persona i donar-se a la fuga. No tenim ningú millor a qui convidar i fer-ne promoció? Sempre he trobat a faltar en la programació una aposta decidida per promocionar la cultura catalana, especialment pel que fa a la música i les danses. Ens dediquem a portar convidats de l'altra punta de món, si cal, i som incapaços de dedicar un programa als grups consolidats o als emergents catalans.

Us deixo un link d'e-noticies on si voleu podeu veure l'actuació de Farruquito a "Divendres" i l'ovació que es va endur:

http://comunicacio.e-noticies.cat/farruquito-surt-ovacionat-de-tv3-37805.html

Això ja no és mala sort

2010-01-09T22:09:00.003+01:00

Marc Coma va començar amb mal peu aquest Dakar. Una penalització per accedir-se de velocitat, problemes mecànics, una roda punxada... Mala sort com va destacar tothom.

El pilot d'Avià arribava a Sud-amèrica amb la il·lusió d'emportar-se el tercer Dakar seguit, però de seguida tot es va començar a torçar. Tot i així, el Marc va anar remuntant posicions i ahir arribava la bona notícia que es tornava a col·locar segon en la general. Però hi ha qui no vol que el Marc s'emporti aquest Dakar.

Cyril Despres, pilot francès que lidera la prova i principal rival de Coma, va ser el primer en denunciar que el pilot català s'havia desviat del recorregut i havia aprofitat per canviar una roda de manera anti-reglamentària. Una aturada de dos minuts, diuen. Amb aquest temps es pot canvair una roda?. I avui els directors de la cursa s'han pronunciat: no l'expulsen de la carrera però el penalitzen amb 6 hores.

L'avianès ha reiterat la seva innocència davant dels organitzadors i davant dels mitjans. L'hem pogut veure totalment abatut per la decisió i anunciant que es plantejava abandonar i demà mateix tornar cap a casa.

No sé, tot plegat em sona a complot. Jo si el Marc diu que no ha canviat la roda me'l crec. Un pilot com ell que viu pel Dakar no seria capaç de fer una jugada com la que l'acusen d'haver fet. Ha presentat els seus arguments, ha ensenyat els seus pneumàtics (Pirelli que sembla que aguanten més que els Michelin de Despres), però tot i així, pels directors han pesat més unes imatges captades per una televisió (curiosament francesa) on es veia que la roda del Marc estava menys desgastada que la de Despres.

Res que sembla que aquest any el Dakar l'ha de guanyar un francès sí o sí.

Marc molts ànims!

La feina ben feta no té fronteres ni té rival

2010-01-04T22:29:00.002+01:00

Un gran lema el que ens deixa el nou anunci d'estrella damm. Una vegada més la marca de cervesa ens ha sorprès amb un gran anunci i aquesta vegada no va a ritme de cançó de l'estiu. No, aquesta vegada la poesia serveix per detallar tots aquells valors que representa el barça de Guardiola.

"Un equip de futbol va ser el centre del món, i quin és el secret es preguntava tothom?", aquesta és la primera frase de l'anunci inspirat en el barça de les 6 copes. Un gran anunci per acabar l'any 2009 i esperem que per començar un 2010 encara millor.

I amb el 6è, Guardiola va plorar

2009-12-20T12:14:00.005+01:00

Copa, Lliga, Champions, Super Copa d'Espanya, Super Copa d'Europa i Mundialet de Clubs. Tot, absolutament tot! Com molts diaris han titulat avui: Campions del Món. El Barça de Guardiola ha fet història: 6 títols en un mateix any. Tot el que podien guanyar s'ho han emportat cap a casa.

I el millor de tot és que són 6 títols aconseguits amb esforç, amb respecte, amb ganes, amb companyerisme, anant tots a la una, amb tots aquells valors que el Pep ha estat capaç de retornar a un equip que semblava haver perdut el rumb. Amb un equip on el pes el porten jugadors sortits de la Masia, que es deixen la pell al camp, que porten el blaugrana a la sang i que quan els mires als ulls saps que l'alegria i l'esforç que mostren són sincers.

Tot això és el que també es veu mirant al Guardiola. S'ha passat l'any dient que calia anar pas a pas, sempre mostrant respecte pel rival, però assegurant treball i esforç des del dia que va trepitjar la gespa com a entrenador. I així els títols han anat caient. L'hem vist contenint l'alegria desbocada que mostraven els jugadors, només després del gol d'Iniesta a Stamford Bridge o després del 2-6 al Bernabéu Guradiola es va deixar anar. Ha anat fent història sense voler destacar. Però ahir va explotar. Qualsevol culé s'hauria emocionat com ell. Molts ploràvem a casa. Ell ja no va poder aguantar i les llàgrimes li baixaven a peu de gespa mentre els jugadors l'abraçaven i mantejaven. En aquell moment potser es va començar a adonar de tot el que havia fet, perquè per molt que ell no ho vulgui reconèixer, si ell no hi fos no tindríem 6 títols.

Gràcies Pep.

Manel

2009-12-18T13:24:00.002+01:00

Vaig començar a sentir parlar d'aquest grup deu fer més o menys un any. Al principi no hi vaig parar gaire atenció. "Un de tants altres", vaig pensar. Però després, de cop i volta, em vaig adonar que molts amics parlaven d'ells, de la seva música, de les seves cançons...Per fi alguna cosa diferent el panorama musical català!

Al telenotícies també hi apareixien com el grup revelació, que cada vegada tenia més èxit. Així que em vaig decidir a fer-hi un cop d'ull.

Quina sorpresa m'he emportat! Des que vaig sentir "Ai, dolors" vaig dir: m'encanten! I de mica en mica he anat incorporant al meu reproductor totes les seves cançons.

Aquí us deixo el video d'una actuació seva cantant, precisament, "Ai, dolors". Espero que el disfruteu tant com jo:

Filosofia feta futbol

2009-11-24T23:09:00.000+01:00

Si Josep Guardiola fos argentí ja s’hauria convertit en el líder espiritual d’alguna d’aquestes sectes que es dediquen a idolatrar futbolistes. Però Catalunya no és Argentina, aquí el seny frena la rauxa. I és precisament aquesta combinació perfecta de seny i rauxa la que ha aplicat Guardiola per convertir-se en l’entrenador que marcarà un abans i un després en la història del Barça. Un entrenador que ha carregat sempre amb l’estereotip d’estrany futbolista culte, aficionat a la poesia i amb amistats tant singulars com David Trueba, Lluís Llach i Miquel Martí i Pol.

Guillermo Amor, bon amic i referent de Guardiola des que va arribar a la Masia té molt clara la definició del de Santpedor: “És un d’aquells futbolistes, que es poden comptar amb els dits d’una mà, que és intel·ligent dins i fora del camp”. L’excapità, Andoni Zubizarreta, també destaca aquest tret: “sempre ha estat un aprenent, capaç d’absorbir alguna cosa cada dia. El millor de tot és que també té la capacitat per ensenyar”.

És aquesta intel·ligència el que el va convertir en el director d’orquestra del Dream Team amb tan sols 22 anys. Després de 17 anys al club, l’any 2001 va decidir deixar el Barça. Va marxar amb discreció, tal com havia arribat i sabent que un dia o altre tornaria a casa. Després d’un periple per Itàlia havent de lluitar contra una falsa acusació de dopatge i un parell de temporades a l’Al Alhy, tanca la seva carrera de futbolista als Dorados de Cualiacán, de Mèxic, a les ordres del seu bon amic Juanma Lillo. El juny del 2007 debuta com entrendor en el Barça B, on compleix amb l’encàrrec de tornar el filial a la segona divisió B. Finalment, el setembre del 2008, Laporta fa una jugada arriscada i aposta per Guardiola per substituir Frank Rijkaard a la banqueta del primer equip.

El noi de Santpedor, emprenia el seu propi viatge a Ítaca. Com descriu el poema, es trobarà un camí llarg i ple d’aventures. Però Guardiola demostra una altre vegada la seva capacitat innata per gestionar la situació: “Els perdonaré que no l’encertin, ara, no els perdonaré que no s’esforcin”, diu el tècnic en la roda de premsa de presentació. Tota una declaració d’intencions. El tècnic torna al Barça uns valors que s’havien perdut: modèstia, treball, constància, prudència, respecte, compromís i unitat: “Des de l’època de Sacchi, l’arribada de Pep Guardiola ha estat una revolució en el futbol”, assegura Michel, l’exjugador del Madrid.

Des de l’àrea tècnica, ara vestit amb algun disseny italià, encara pots veure aquell jove escanyolit que des del mig del camp estenia els braços cap aquí i cap allà, cridava i donava instruccions com si ja sabés que algun dia repetiria la feina des de la banqueta. Guradiola, agafant el referent poètic de l’obra Ara mateix de Martí i Pol llueix un lema: “tot està per fer i tot és possible”. Ell ho ha demostrat. Al ritme del Viva la vida de Coldplay ha portat l’equip, gairebé, a la perfecció. “El líder soc jo, em seguiran i ho aconseguirem”, va etzibar als periodistes quan començaven a parlar de crisi. I com sempre, tornava a tenir raó.

“Per poder portar el Barça, el més important és tenir força per prendre decisions i habilitat per parlar amb la premsa. El Pep en sap i és llest, per això pot ser entrenador”. Aquestes paraules de Cruyff diuen molt de l’actual entrenador del Barça. Un entrenador que no concedeix entrevistes, no cal. A les seves rodes de premsa és capaç de transmetre la seva filosofia de joc, però també la seva manera de ser. Molts poden jugar a futbol. Molts poden ser entrenadors. Però només alguns, molt pocs, tenen un do especial que els fa entendre i viure el futbol d’una altra manera. El futbol de Guardiola no deixa de ser la plasmació d’una personalitat forjada des de ben petit pels ensenyaments de casa i completada, futbolísticament, de la capacitat de quedar-se amb el millor i, alhora, saber evitar els errors, de tots els entrenadors que han deixat empremta en la seva carrera.

Sentiments

2009-11-09T18:48:00.004+01:00

Quantes vegades li havien dit aquella frase tan típica de: "tranquil·la, que el temps tot ho cura!". Durant una bona temporada li semblava impossible aconseguir-ho, però de mica en mica, aquell sentiment la va anar abandonant.
Se sentia bé, no depenia de res ni de ningú. Era lliure. Fins que un dia es va adonar que un nou sentiment l'assatjava. En els moments més difícils es sentia sola. Un buit en el cor li deia que voldria tenir algú al costat per compartir vivències, per tenir amb qui recolzar-se, perquè li fes aquella abraçada que et dóna coratge.
De vegades som massa complicats, però aquesta és la gràcia. Anar descobrint nous sentiments que ens fan ser una mica diferents cada dia que passa.

Rebombori independentista

2009-09-17T12:53:00.003+02:00

Des de la consulta sobre la independència que es va fer a Arenys de Munt, els sectors independentistes estan revolucionats. Molts pobles de Catalunya han començat els tràmits per fer consultes als seus habitants i tothom està d'allò més il·lusionat.

Mentrestant a Madrid, es continuen aixecant veus contra les consultes i s'intenten matar les idees d'aquells que no comparteixen els seus punts de vista. Aquest país no canvia.

La veritat és que a mi no em faria res que al meu poble es decidissin a fer la consulta. Una diada festiva per tothom i on poder expressar per fi la meva opinió. I és que deixem-nos de tonteries...per moltes eleccions que hi hagi, mai no acabes de trobar el partit que et representi. Però, en canvi, en la consulta, tindria molt clara la meva posició. Finalment podria votar allò que realment penso i sento, i no només allò que s'assembla més al que voldria o els que menys malament crec que ho fan.

El que m'ha fet més gràcia de tot plegat, és veure, l'endemà de la consulta, com mitjans d'arreu del món que ni sabien que existia aquest petit poble, intentaven explicar que coi passava en aquesta nació que feia posar els pèls de punta als veïns espanyols. I una resposta d'un corresponsal anglès, assegurant que la independència de Catalunya podria arribar molt més aviat del que ens pensem. Per ell aquesta consulta a Arenys ha estat un punt d'inflexió.

Haurem d'esperar per veure els resultats.

Democràcia?

2009-09-09T22:01:00.002+02:00

Fa unes setmanes va sortir a la llum que a Arenys estaven preparant una consulta sobre la independència de Catalunya. Al cap de dos dies La Falange ja havia convocat una manifestació pel mateix dia a favor de la unitat d'Espanya i en contra de la consulta. Com que l'Ajuntament va decidir en el ple donar suport a la consulta (organitzada des d'una entitat privada) i cedir un local la cosa ha acabat als jutjats. Fins i tot l'Estat ha presentat recurs perquè no es celebri. La resolució judicial impedeix la consulta, però en canvi permet la manifestació d'un partit d'extrema dreta, fill del franquisme, tot i que la conselleria d'interior havia dit que la manifestació s'hauria de fer un altre dia per qüestions de seguretat.

Com passa sempre en aquest país només poden tenir veu els que el poder judicial vol. Al País Basc s'han fet un tip d'il·legalitzar partits dient que són violents, radicals, que no respecten la democràcia i que estan vinculats a ETA. Però en canvi, es veu que La Falange és un partit democràtic des de la seva creació!

Realment a Espanya les coses no es fan pitjor perquè no s'ho proposen.

No entenc aquesta por que hi ha perquè la gent expressi les seves idees i opinions. No entenc perquè s'han de fer manifestacions per buscar brega quan la consulta permet a aquell qui ho vulgui votar que no. Precisament aquesta és la gràcia d'una consulta. Si et pregunten si vols que Catalunya pugui ser independent, tu pots dir que sí o que no. I ningú t'impedirà dir el què vulguis. Hi haurà qui no tindrà cap problema per expressar-ho en públic i d'altres que preferiran mantenir-ho en secret. Perfecte.

La veritat....si algú els obligués a combregar amb idees independentistes, entendria que es volguessin manifestar, però per sort, les imposicions ideològiques fa molts anys que es van acabar (tot i que sembli que hi ha algú que encara no ho ha entès).

Per llegir, per escriure...

2009-08-31T15:07:00.003+02:00

Som molts els que ens agrada escriure. I a qui no li agrada veure algun text publicat i que algu altre li pugui valorar?

O si preferiu llegir textos que han escrit altres escriptors aficionats i comentar-los i valorar-los, aquesta proposta també us pot interessar.

Es tracta de la web www.relatsencatala.com, tot un món de relats per descobrir i on poder penjar els teus.

A més, de tant en tant tens l'oportunitat de participar en algun concurs i optar a algun premi força interessant.

Ja em direu què us sembla!

Un record per a la família espanyolista

2009-08-10T15:21:00.002+02:00

Quan la primera notícia del dia és una mort et deixa tocat. Fa un parell de dies que el món de l'esport, el del futbol català està de dol.

Un nano jove, sa, bona persona, espanyolista de tota la vida, criat al club i que des de feia uns 20 dies exercia de capità.

El destí de vegades és cruel. Per què ell? Per què ara? Per què ningú va detectar-li cap problema al cor?

Massa preguntes que ara ja no val la pena fer-se.

En situacions així, els colors queden en segon terme.

El record d'una culé cap un espanyolista que s'ho mereix.

Ja tenim 9!

2009-07-28T19:23:00.003+02:00

Zlatan Ibrahimovic. L'afició culé ja té el seu 9 i aquelles veus que parlaven més del compte volent fer-nos creure que el "cangueli" s'havia instal·lat a Can Barça ja poden callar.

El flamant davanter va ser presentat ahir davant de 60.000 aficionats. Xifra mai vista en una presentació d'un jugador blaugrana.

La gent estava impacient. Feia molt que es parlava del fitxatge i a més la presentació va començar amb dues hores de retard. Així que quan el jugador va saltar al camp l'eufòria es va desbocar.

Aliens a les presentacions galàctiques que semblen més una desfilada de models que la presentació d'un jugador de futbol, Ibrahimovic va saludar a l'afició enfundat en la nova equipació que lluirà a partir d'ara, va fer els tocs de rigor demostrant les seves habilitats amb la pilota (tot i medir 1'92m), i va pronunciar el tradiconal "visca el Barça".

Fins aquí tot normal.

Ara bé, quan el jugador va decidir fer una volta d'honor al camp la gent va embogir. Alguns "aficionats" van començar a saltar a la gespa. Al principi semblava que es podria controlar, però de seguida es va produir una invasió de camp que va fer que el jugador hagués de sortir corrents cap al vestuari.

El resultat? La gespa acabada de plantar del camp feta miques. En les imatges de la televisió es veu un grup de joves fent el burro sobr el terreny de joc i dedicant-se a arrancar trossos de gespa que després es dedicaven a mostrar com autèntics trofeus.

I jo em pregunto: això és normal? Si tu ets culé de veritat, fas això? És aquesta la imatge que l'afició blaugrana ha de transmetre al món? Potser caldria que tots plegats hi dediquessim alguna reflexió.

Setmaneta de vacances

2009-07-22T21:02:00.004+02:00

Uns dies a la platja. Per fi sol, mar i tranquil·litat. Però també festa. Els pescadors celebraven la festa de la seva patrona i les hores s'omplien amb atraccions, sardanes, havaneres, castell de focs i passejos amunt i avall acompanyats d'un gelat. I després de l'espectacle, per què no uns xurros amb xocolata a la una de la matinada?

Mar i muntanya, la combinació perfecta que ofereix el paisatge favorit de Catalunya, la Costa Brava. En aquest cas Costa brava Nord, on la tramuntana es deixa sentir en el moment més inesperat i el blau del mar es converteix en blanc de l'escuma de les onades.

Nit de Rescat

2009-07-12T11:41:00.003+02:00

Ahir al vespre, després de 6 anys sense representar-se, la plaça porxada de Bagà es va tornar a omplir per veure la representació de la llegenda del Rescat de les Cent Donzelles. Una obra que pels baganesos representa alguna cosa més: és la història, els seus orígens, una obra especial.

Després de tant de temps, no és d'estranyar que la plaça fos plena a vessar. A Bagà hi havia ganes de Rescat, per la gent del poble és com una necessitat. La setmana medieval sense el Rescat no era una setmana completa.

Esperem que les ganes durin i poguem seguir gaudint del Rescat molt de temps més. Felicitats a tots!

I per qui no sàpiga de què va tot això, aquí us ho explico:

"Diu la llengenda, que l'any 1147, en plena guerra amb els sarraïns, Ramon Berenguer IV va organitzar una expedició per conquerir Almeria, ciutat refugi dels pirates musulmans. Galceran de Pinós, fill dels senyors de Bagà, en va ser nomenat almirall de la flota.

L'empresa fou victoriosa pels catalans, però en la batalla Galceran i el seu company, el cavaller Santcerní, van caure presoners dels musulmans. L'única via per aconseguir la llibertat era que des de Bagà es fes arriba el rescat que demanava l'enemic:

Cent mil dobles d'or

Cent cavalls blancs

Cent vaques prenyades

Cent peces de brocat d'or Tauïr anomenat auris

Cent donzelles verges

Tots els pobles de la Baronia es van mobilitzar per ajudar al rescat i en poc temps aconseguiren l'or, els cavalls, les vaques i les peces de brocat. Però les donzelles...això ja era més difícil. Finalment, però, s'acordà que a les cases on hi hagués tres donzelles en donarien dues, on n'hi hagués dues en donarien una i on n'hi hagués una es faria per sorteig. Entre les noies, també s'hi comptava la germana de Galceran que veient la disposició dels vasalls també es va voler afegir al seguici.

Quan hi foren totes el seguici emprengué la marxa cap a Vila-seca, on havien d'embarcar.

Però mentre el poble es mobilitzava, Galceran i Santcerní van suplicar una vegada i una altra als seus respectius patrons que els ajudessin a sortir d'aquella presó. Galceran s'encomanà a Sant Esteve, i Santcerní a Sant Genís. Finalment, una nit, les seves pregàries van ser escoltades i de manera miraculosa van ser alliberats d'aquella presó. Sense saber com es van trobar a la platja de Vila-seca on, amb gran sorpresa, es trobaren amb tota la comitiva de Bagà que havia de servir de rescat.

Fou tant l'alegria i l'agraïment que diuen que Galceran va comprar vestits de color vermell i verd (els color de Bagà) a totes les donzelles i a més, a totes les famílies que havien col·laborat els senyors de Pinós les van alliberar dels tributs de remença."

Cavil·lar

2009-07-09T11:45:00.003+02:00

Per fi l'estiu. Per fi les vacances. Sortides amb els amics, festes, trobades inesperades, sopars "d'infidels" i converses sota la lluna. I després analitzar totes i cadascuna de les paraules, fer 30 hipòtesis diferents per arribar a la conclusió que res d'allò té sentit. Que les paraules, al final, se les emporta el vent.

El rei del pop

2009-06-30T20:13:00.002+02:00

Ja fa uns dies que ens va deixar, però com tot el que l'envoltava últimament, fins i tot la seva mort s'ha convertit en un culebrot de l'estiu.

Artista prematur, va viure sense la infancia que li tocava i a la que no va voler renunciar un cop va ser gran.

En plena joventut es va consagrar com el rei del pop i ens va obsequiar amb unes peces que tots tenim a la memòria, grans i petits. Va ser pioner en els videoclips i en la seva trajectoria ens va mostrar el millor i el pitjor d'un artista.

Hi ha qui diu que l'artista es va menjar l'autèntic Michael Jackson...potser sí. Però en el record podem fer que ens hi quedi el millor d'aquest cantant. Descansa en pau.

http://www.youtube.com/watch?v=hOj5H5W9zYo

Nit màgica

2009-06-23T10:33:00.003+02:00

Nit de petadrs, de foc, d'encanteris...diuen que és la nit més màgica de l'any. Una nit per canviar el teu futur, però també per diexar enrere tot allò del passat que ja no ens fa falta.

Al Pedraforca és la segona nit que les bruixes fan de les seves a l'enforcadura...no se si des dels peus de la muntanya també ens arribarà la seva màgia.

Però la passeu on la passeu, i amb estigueu amb qui estigueu, bona festa de Sant Joan!

Per anar fent boca, us deixo la cançó "la nit de sant joan" d'Strombers.

Positius

2009-06-17T12:55:00.003+02:00

Perquè hi ha dies k tot ho veus negre i perquè després d'aquests últims dos dies ens convé veure el costat positiu.

Una cançó que acabo d descobrir i que m'ha encantat per apujar els ànims.

La política del talonari

2009-06-12T15:42:00.002+02:00

Mentre el país s'ofega en una crisi econòmica que no veu la fi, el Real Madrid es dedica a despilfarrar diners en fitxatges astronòmics: més de 60 milions d'euros per Kaká i garebé 100 milions per Cristiano Ronaldo. Amb dues incorporacions s'ha gastat tant com el què val tot l'equip triplecampió. Comença amb força la nova etapa de Florentino al Madrid galàctic.
Perosonalment, però, si fos del Madrid no estaria gaire orgullosa de tot el que esta passant a la "casa blanca". Hi ha cap jugador al món que valgui 94 milions d'euros? Quin exemple estan donant? I la cantera blanca qui se la mira? Per aquells que no se'n recordin el Barça ha quedat tricampió amb més de la meitat dels jugadors titulars sortits de la Masia. Sincerament...si el gruix de l'afició blanca se sent orgullosa de tot aquest sidral que esta muntant el flamant president, ja em perdonaran.... Jo prefereixo uan política més austera, on es deixi clar als jugadors que el primer és el club i després, els interessos personals. No estic dient que els jugadors no hagin de cobrar bons sous (la seva carrera professional sovint és curta), però una cosa és cobrar un sou ajustat al teu rendiment i al nivell del club al qual pertanys i l'altre és el que fa el Madrid.
En aquest sentit, també penso en Victor Valdés...amb tanta moguda per la seva renovació esta demostrant molt poca estima pel club. En aquests moments es veu quan un jugador juga perquè sent els colors o només ho fa pels calés.
Així que, sense desitjar mal a ningú, espero que la nova era Florentino ensopegui, ja, a la primera temporada. I que mentrestant, a Can Barça, poguem continuar disfrutant d'un equip fet a casa i amb gent que estimen el club i els colors. Encara que des de Madrid ens vulguin fer creure que el famós "canguelo" torna a estar instal·lat a la ciutat comtal. Sinó, feu un cop d'ull a aquest article del diari As: http://www.as.com/futbol/articulo/futbol-florentino-ha-levantado-barcelona/dasftb/20090612dasdaiftb_29/Tes

Ho haveu vist team!!!

2009-05-17T00:51:00.002+02:00

Increïble team, pep show boys, furius barça, pep team....i així una llista inacabable de possibles noms per aquest equip de somni que està a un pas de complir el triplet. El Manchester és l'últim escull.
Aquest últim mes Catalunya s'ha vestati de blaugrana i hem anat de celebració en celebració. Els dies de partit el país s'ha paralitzat, els carrers buits durant 90 minuts i just després, l'eufòria. Canaletes s'ha omplert 2 vegades sense títol. Finalment dimecres va celebrar el primer. I avui, per fi, la Lliga. Ja tocava. Aquesta vegada el futbol ha estat just i ha guanyat el millor, el més regular, el que més gols ha fet, el que menys n'ha encaixat.

Després de tota l'alegria us deixo el link del grup Buhos que han fet gairebé una discografia dedicada al Barça: http://www.buhosrock.com/mp3/

I per acabar-ho d'arrodonir el vídeo d'una altra cançó dedicada al Barça. És fruit d'una inciativa del Jofre Bardagí acompanyat de la Beth, el Titot, elMarc Ros (Sidonie), Josep Thió, Joan Masdeu (Whiskyn's), Miquel Abras, Xavi Ciurans (Gertrudis), i Txell Sust:

Roma ens espera!

2009-05-07T11:18:00.003+02:00

Gran setmana. Dissabte 6 al Bernabéu (històric). I ahir un partit per patir fins l'últim minut, però que ens deixa la recompensa d'una final de Champions. Què més es pot demanar?
La veritat és que encara no m'ho crec. Costa d'assimilar. La golejada a Madrid va ser impressionant, però com bé va dir Guardiola ahir, va ser progressiu, durant el partit, i vas tenir temps de fer-te'n la idea, però ahir....en un obrir i tancar d'ulls! Minut 93, Stamford Bridge, el Chelsea, perdent 1-0 des del minut 8 de la primera part....i de cop es fa la llum (i mai més ben dit!!! jeje). "Lo puto gusiluz" apareix i pam! Gol. Com va dir el míster, ahir, fins i tot l k "no la fot mai, va i la fot per l'escaire!".

Disfreutem del moment...que ens queden 3 setmanes de maig per fer molta, molta història.

No hase falta decir nada mas!

2009-05-05T00:12:00.002+02:00

De vegades sobren les paraules...

Copa, lliga i champions!

2009-04-29T21:01:00.002+02:00

Després del partit d'ahir davant del Chelsea et queda un regust amarg. Veus un equip que juga i fa futbol del de veritat i, un altre, que es dedica a aguantar a darrere, amb una única referència atacant però que al final no és capaç de marcar ni l'un ni l'altre.
És cert que el Barça ahir es mereixia alguna cosa més (l'arbitre tampoc va ajudar, però bé, això ja és un altre tema). Però crec que els culers aquesta temporada podem estar tranquils. Hem de tenir confiança amb aquest equip. Ja ho va dir en Guardiola: "persistirem!" I és cert. Hem jugat més d'un partit que s'ha complicat però en cap moment s'han vist els jugadors donar el partit per perdut. Fins l'últim moment lluiten. I és per això que crec que aquest any es pot fer història.
Hem d'anar motivats i donar suport a l'equip. Sense eufòries, però convençuts que ho podem aconseguir. Per començar, aquest cap de setmana al Bernabéu i després a Londres.
Per anar fent boca, us deixo un super gag del crackovia k jo crec que l'afició l'hauria d'incorporar en els càntics en el camp!

Retorn

2009-04-26T20:42:00.002+02:00

Retorn...aquesta és la paraula. Després d'un temps d'abandó del blog, avui torno.
Entre noms i analisis del diari El Mundo (no us el recomano com a lectura) per poder preparar l'examen d'actualitat de dimarts, fa falta una mica de desconnexió.
I com que el concert de Lax a Navàs a deixat empremta, us deixo uns videoclips per gaudir.

El papa i el profilàctic

2009-03-30T22:13:00.000+02:00

La SIDA mata 6.000 persones cada dia a l’Àfrica. Ni tan sols la guerra o la fam arriben a aquesta xifra. Milions de nens queden orfes perquè el seus pares moren per aquesta malaltia o són seropositius perquè la mare els transmet la malaltia durant l’embaràs.
En un país on les condicions higièniques deixen molt a desitjar, la pobresa ho acapara tot i no es té accés als medicaments necessaris es fa difícil trobar una solució per combatre la malatia.
Aquí tots som conscients del paper que juga el preservatiu per evitar el contagi de la SIDA o qualsevol altra malaltia de transmissió sexual. És per això que encara em sorprèn la postura inamovible del Vaticà respecte a l’ús d’aquest anticonceptiu. Diuen que defensen la vida, però en canvi no volen ni sentir a parlar de distribuir preservatius de manera gratuïta entre els africans per intentar pal·liar el problema. No els importen els morts?
Mentre els governs de molts països destinen diners i esforços en campanyes per conscienciar de l’ús del preservatiu, Benet XVI argumentava fa uns dies, en la seva visita a l’Àfrica, que la distribució de preservatius no era la solució, sinó que “augmenta el problema”. Ho sento però que m’ho expliquin. Com pot ser que augmenti el problema si precisament és l’element que evita el contagi?
En aquesta ocasió, com en moltes altres, penso que l’església catòlica s’està equivocant. No se n’adonen que van contracorrent? I no és que anar contracorrent estigui malament, ans al contrari, ja que moltes vegades cal anar contracorrent per ser coherents. Però no es pot predicar l’estima i la defensa de la vida i en canvi, quedar-se indiferent davant les morts reals i rebutjar una petita ajuda per començar a solucionar el problema.
Evidentment el preservatiu no és la solució definitiva. Per combatre el virus calen molts diners, moltes medicines (i accés a aquestes) i molta investigació. Però no es pot pretendre introduir la por al cos de la gent amb arguments fora de lloc sobre les pràctiques sexuals i assegurar que la SIDA es venç amb “l’humanització de la sexualitat, una renovació espiritual, que comporta una nova conducta d’uns amb els altres” i a través de l’amistat, disponibilitat i amor pels malalts.
Em sembla que tots som lliures de gaudir del sexe i per això cal ser conscients dels riscos que corres i utilitzar totes les eines que tens a l’abast per evitar sorpreses.
En un país com a l’Àfrica el preservatiu pot ajudar i no només per combatre les malalties de transmissió sexual que tan mal estan fent, sinó també per evitar embarassos en nenes que amb prou feines són conscients del què fan.
I pel que fa al Vaticà...a veure si obren el ulls i comencen a canviar de rumb una direcció que els portarà a la deriva.

Indignant, vergonyós....

2009-03-18T23:18:00.002+01:00

...pròpia de l'època franquista... No sé, em sembla que qualsevol d'aquests qualificatius es queda curt després de veure el desenvolupament de la jornada d'avui a la Universitat de Barcelona.
Respecte el procés de Bolonya hi ha posicions totalment contraposades. Ens agradaren més o menys però crec que hem de ser capaços de respectar-les.
Al rectorat de la UB feia uns 4 mesos que hi havia gent ocupant-lo en contra del pla Bolonya. No sé si és la mesura més encertada per protestar, però esta vist que ha estat l'única que ha fet reaccionar, ni que sigui només una mica, a les autoritats corresponents.
Ara bé...que després de tant de temps al senyor rector li agafi la pressa per desallotjar-lo i faci entrar el mosso a quarts de 6 de la matinada, em sembla vergonyós. I que aquest desallotjement acabi amb una batalla campal pels carrers de Barcelona i amb una càrrega d'allò més desproporcionada i injustificada per part dels Mossos encara ho trobo pitjor.
Crec que les coses es podrien fer d'una altra manera.
I per arrodonir-ho escoltar el senyor Rafael Olmos, director general de la policia, justificant els cops que els Mossos han clavat a una colla de periodistes que es limitaven a exercir la seva feina. Que eren periodistes que es trobaven a primera línia de la manifestació i que allà es fa difícil discernir? Com diria la nostre amiga del Polònia: "Homeeeee!!!!". I on vol que es col·loquin? al final de tot? Per no poder fer fotos, gravar o captar els audios? Què passa, que no els interessa que se sàpiga què fan realment els Mossos en les seves actuacions? I millor, que no volen que la gent senti què diuen aquests defensors de l'ordre públic? El col·legi de periodistes ja ha pres partit.
A veure si tot això fa reflexionar una mica al personal, que el què ha passat avui, ja no és només una protesta contra Bolonya. Això d'avui ha traspassat els límits. Potser és que aquesta democracia de la què fem gala, no és tan real com sembla?

You'll never walk alone!

2009-03-10T22:38:00.002+01:00

Si algu tenia algun dubte del resultat del partit d'avui a Liverpool, ja no tenen excusa per admetre la superioritat d'aquest equip jugant a casa. A diferència de molts altres estadis, Anfield és sempre un fortí. L'afició s'entrega com poques i l'himne no fa més que confirmar aquest fet. "You'll never walk alone" i realment, aquí sí, l'afició és el jugador número dotze i no abandona mai. Sempre acompanya els seus jugadors. Quina enveja!
I vulguis que no, avui aquest jugador número dotze també ha contribuit molt a facilitar un 4-0 davant el Madrid. Bé, i el fet que el Madrid ha demostrat que en els moments clau, falla.
Durant les últimes setmanes des dels mitjans de comunicació de la capital s'havia intentat crear un estat de pànic a Can Barça, però n'hem tingut prou amb els dos últims partits del Madrid per veure que això no anava enlloc.
És cert, el Barça es va deixar escapar alguns punts molt importans, però si som realistes ens adonem que era impossible que el Barça guanyés tots els partits. Un dia o altre s'havia de perdre, però la calma ha tornat i ja estan a 6 punts.
Així que, a guadir del moment i a esperar una lliga, la copa i la champions!!!!

Per arrodonir l'actualitzador, us deixo un vídeo del You'll never walk alone.

Noves expectatives

2009-02-19T12:47:00.002+01:00

Aquesta setmana hem començat el nou quatrimestres. Contentes, perquè acabar el primer amb 8 de 8 aprovades ni ens ho imaginàvem!!!! (sobretot tenint en compte determinats professors i treballs k teníem...bufff)

I ara, noves cares, noves assignatures i nous reptes. De moment pinta força més bé que l'anterior, tot i que amb 5 minuts et poden treure totes les il·lusions k tenies posades en un projecte (km en saben els profes de desanimar el personal!!!). Això sí, feina...la que vulgueu!
Comencem amb un reportatge per adaptar el llenguatge especialitzat a un llenguatge entenedor per tothom, continuem amb un reportatge sobre transexuals (l'enfocament que ens fan fer no motiva gaire, però k hi farem....), moltes lectures a la vista (haurem de tornar a abandonar els llibres que m'havia proposat llegir per gust...), profes que el primer dia no es presenten perquè resulta que no "saben" que tenen classe i aksta tarda a descobrir l'última assignatura que encara no ens han presentat. Esperem que hi hagi sort!

Anirem explicant.

Avui recordem vells temps:

Tornem a la realitat!!!!

2009-02-12T21:35:00.002+01:00

Per fi hem acabat els exàmens i per fi torna la vida social. Per tant, espero poder tornar a actualitzar més sovint el blog.
Avui per començar, humor. Un recull d'alguns dels millors (a criteri personal, és clar) gags musicals del Polònia!
Que ho disfruteu!

Hivernació

2009-01-26T12:07:00.003+01:00

Diga-li hivernació, diga-li reclusió, diga-li com vulguis. La qüestió és k et passes l dia davant dls apunts intentant aprendre alguna cosa coherent!

Ens veiem a partir del 16 de febrer!!!!!!

Descobriments

2009-01-10T17:35:00.002+01:00

Tants dies d reclusió a casa no són gaire bons...però de vegades també els hi pots trobar el costa positiu. Fa dies que escolto la radio més sovint i, potser és que s'escau sempre a la mateixa hora o és una simple curiositat, però feia dies que sentia una cançó que em va cridar molt l'atenció.
Avui per fi he descobert com és diu i de qui és: "Nen dels vuitanta" del grup Buhos (amb col·laboració del Gerard Quintana). Us deixo un video que n'he trobat al youtube. La cançó si voleu us podeu descarregar de la seva web. A més, si hi feu una visita, descobrireu una cançó boníssima dedicada a en Messi, jeje!

No per tothom és Nadal

2009-01-05T15:55:00.002+01:00

Us deixo un video que he trobat al youtube, que tot i que no és d'aquest any, representa perfectament com viuen el Nadal més enllà de les fronteres d'aquest "primer món" que entre tots hem limitat.
Amb aquest video també vull enviar un record per tots els palestins morts durant aquests dies d'enforntaments. Quan trigarem a entendre que amb les guerres no es va enlloc?
La cançó que acompanya el video és immillorable Happy Xmas (War is over) de John Lennon

“Si t’és més fàcil escriure sobre l’Holocaust que sobre el veí del costat, com a escriptor tens un problema”

2008-12-27T11:27:00.001+01:00

Aquest és el resultat d'una estona de donar voltes a la xerrada que Francesc Serés ens va fer el dia 18 a la facultat de periodisme:

Francesc Serés és considerat un dels autors joves amb més talent, amb més personalitat, amb un alt grau d’exigència i amb la menor dependència d’encotillaments i convencions. Jo no sóc ningú per assegurar que aquestes qualitats són les adients, els crítics són els experts, però el que sí que vam poder comprovar en la visita que ens va fer el passat dia 18 a la facultat de periodisme és que té quelcom que el diferencia de la resta.
Un escriptor que va començar a escriure fa deu anys sense pretensió literària i que en cap moment pensava en publicar. Però el món dóna moltes voltes i ja compta amb una bona colla de llibres a l’esquena. Tots ells amb un punt en comú: la seva terra, Catalunya. Serés es va mostrar convençut del joc que dóna parlar del teu país, reflectint els personatges i les situacions que ha viscut un mateix, però amb la dosi exacta de fantasia perquè el conte esdevingui complet. I en aquest sentit es va mostrar molt clar: “Si t’és més fàcil escriure sobre l’Holocaust que sobre el veí del costat, com a escriptor tens un problema”. Segur que més d’un, com jo, es va veure sorprès per aquesta afirmació.
Després de posar els antecedents a la seva carrera com a escriptor, Francesc Serés es va posar a la disposició de les curiositats dels futurs periodistes, que van poder aprofundir en tots els detalls de l’obra La força de la gravetat i de les diferents etapes del procés creatiu de l’autor. Per què un escriptor es passa dos anys sense publicar res? La resposta és tant fàcil com curiosa: perquè es dedica a fer “gimnàstica d’estil, d’estructura i de format”. És a dir, inicia un procés d’imitació dels contes de tots aquells autors que té com a referents per no repetir el que ja s’ha fet. Aquest punt és un dels que va remarcar més: per Serés un projecte ha d’aportar novetat; si es limita a oferir més del que ja hi ha fet, no val la pena tirar-lo endavant. Veient això, potser sí que podríem donar la raó a la crítica...
I la novetat l’ha aconseguit amb Caure amunt, l’últim llibre publicat. Aquest cop en forma de 3 obres de teatre on es reinventa Muntaner, Llull i Roig per tal de “veure a través de tres personatges medievals com alguns problemes actuals ja es podien començar a discutir en èpoques passades”. Per què teatre? Perquè la novel·la històrica hauria estat la decisió fàcil per un autor que considera que la millor novel·la històrica és la prèvia al boom de la novel·la històrica.
Hauríem tingut tema per a tota la tarda, però la següent classe ens marcava el final de la xerrada. Paraules clares, franquesa i una altra manera de veure el present i futur de la literatura catalana que fuig dels estereotips marcats. La mirada de Francesc Serés.

Bones festes!!

2008-12-25T23:11:00.002+01:00

TORNA NADAL

L'arbre desvella sons i el vent escriu ratlles de llum damunt la pell de l'aigua.

Tot és misteri i claredat extrema.
Torna Nadal i torna la pregunta.
Proclamarem la pau amb les paraules mentre amb el gest afavorim la guerra?

Miquel Martí i Pol

La Marató 2008

2008-12-14T18:04:00.002+01:00

Ahir, dia de clàssic futbolístic. I avui un altre clàssic: la Marató de TV3. Aquest any dedicada a les malalties mentals greus. Així que si no ho heu fet, encara hi ha temps perquè cadascú hi aporti el seu granet de sorra. I és que com diu el lema, la Marató diu molt de tu! Truca!!!

Bolonya

2008-12-07T22:47:00.003+01:00

Fa dies que en boca dels estudiants només hi ha una paraula: Bolonya. Tothom en parla, però molts no saben de què va. Com pot ser? Un pla que ens implica a tots, que ens condiciona el nostre futur, com pot ser que la gent el passi de llarg?
El procés de Bolonya es va iniciar fa més de 10 anys per tal de configurar l'Espai Europeu d'Educació Superior que ha de permetre fer homologables els diferents estudis a tot Europa. Per aconseguir-ho canvi total en els plans d'estudi i en la manera d'entendre les carreres. S'han acabat les llicenciatures, ara seran graus. Per completar l'ensenyament, postgraus i masters que han de llançar-te al mercat laboral (evidentment l'empresa privada hi tindrà moooolta intervenció).
Pel que fa a les assignatures benvinguda als ECTS (transferència de crèdits) que valdran més hores, necessitaran més dedicació i es veu difícil compaginar feina i estudis.
I un tema important: finançament. Amb Bolonya la universitat ha d'aconseguir els seus propis fons. Com? Augmentant les taxes? Inversions des del secotr privat?
Ens trobem davant d'un pla que per aplicar-lo cal una gran inversió en professorat (una avaluació continuada demana més docents), més material i infrastructures per fer pràctiques i treballs (no és això el què es busca? Treballs en grup, però on? En aules on les taules i les cadires estan fixades al terra i no es poden moure?) Però en canvi des de l'Estat es vol aplicar amb un cost zero. Quin nivell!!!!
Respecte les inversions de l'empresa privada...algu ha vist mai una empresa que no busqui el benefici en les seves inversions? I si hi posen calés, algu encara pot pensar que no voldran tenir ni veu ni vot? I a l'hora de fer les pràctiques...si ells posen diners a la universitat, ens pagaran les pràctiques? Si ara ja és difícil, veurem què passa després.
En fi...gran món el de Bolonya. I potser comença a ser hora que algú s'interessi pel què significa. Estudiants i professors. Tots hi estem implicats. A veure si d'una vegada s'aconsegueix alguna cosa i tothom s'hi implica.

Setmana estranya 2: Okupem les aules!!

2008-11-28T17:46:00.003+01:00

Doncs seguim amb les setmanes estranyes.
Les protestes contra el Pla Bolonya fa molt temps que duren, però aquests últims dies les coses s'estan posant més series. I és que des del dia 17 la Facultat de Ciències Polítiques de la UAB esta ocupada pels estudiants. El dia 24 s'hi va sumar la Facultat de lletres i el 26 la de Comunicació.
I així estem, ocupats per lluitar contra Bolonya però també hi ha altres reclamacions: que es retirin els expedients que tenen els estudiants pels aldarulls de l'any passat i que l'Autònoma reconegui el deute de 20 milions d'euros que té.
I s'ha de dir que aquesta vegada les coses es fan bé. Ni baralles, ni aldarulls. Respecte, organització i activitats, tallers, xerrades i debats per a tots els gustos. Perquè ocupar la facultat i deixar de fer classes no vol dir no fer res, sinó que el què es pretén és obrir un espai de debat on tothom hi té un lloc per dir-hi la seva. Llàstima que no tot el professorat s'hi hagi implicat...qualsevol diria que als professors no els afecta Bolonya!
En fi, veurem com evoluciona tot plegat, perquè la setmana que ve s'hi afegirà Lletres.
Per saber tot el què passa a l'ocupada Facultat de Comunicació podeu visitar el blog de l'Assamblea:
http://acomunicacio.wordpress.com/

Setmana estranya

2008-11-23T22:29:00.003+01:00

I setmana per oblidar. Quan es comença amb mal peu, s'acaba igual. Estres, feina i pràctiques que no acaben de sortir com volíem.
Una classe de comunicació i educació per oblidar. Feia temps que el català i Catalunya no patien un atac tant brutal km el del passat dimarts....jo encara alucino.
Del dimecres val més no parlar-ne...tot i k la tutoria amb la profe d'edició va tenir la seva gràcia...i una conseqüència evident si teníem en compte que no haviem pogut avançar feina: tot allò exigible i més per dimecres que ve.
Dijous: dia de vaga contra el pla Bolonya. Vist així, pintava bé. Però la realitat va ser diferent. A les 7:30 del matí em llevo. A ls 8:30 sortim del pis mb l'Ingrid per anar a buscar l'Aida a la Renfe. A ls 9 ens trobem mb l'Aida. I a partir de quarts de deu ens tanquem al menjador per avançar feina d'edició fins a la 1. Temps de dinar i a quarts de quatre, havent acomiadat l'Aida, l'Ingrid i jo ens posem davant de l'ordinador per veure i ANALITZAR (només tenint en compte això s pot entendre les hores que ens hi vam passar) Blancaneus i els set nans....que dura que és la semiòtica! A un quart de deu vam decidir abandonar.
Divendres. Últim dia de la setmana a la facultat...una altra sorpresa a comunicació i educació. Resulta que sense saber-ho l'assignatura té més part de tecnologia que de res més...i a sobre es carreguen els projectes de tots els grups. Però si la profe ajudant feia dos dies que s'havia mostrat encantada!!!!! Si es posesin d'acord ens farien un gran favor.
El cap de setmana per sort, ha servit per relaxar-me i tornar a agafar forces per una setmana que es preveu dura...però esperem que no tant complicada.
I a veure quan ens podem permetre un descans....

Objectiu: la lluna

2008-11-16T15:56:00.004+01:00

Cançó: Fish in the water

El nou disc de Lax'n'busto. Fantàstic.

I és que potser la lluna, al final, no és un objectiu tant llunyà.

Serrallonga

2008-11-08T17:10:00.003+01:00

Després d'un any esperant veure "Serrallonga", per fi hem pogut gaudir d'una superproducció sobre el bandoler català més llegendari. Hi ha qui el considera el Robin Hood català, d'altres el veuen com un lladre qualsevol capaç de matar el primer que si li posava al davant...però en Joan Sala no deixava de ser un pagès que lluitava per la seva família contra el poder opressor de l'època (recordem que llavors la Corona catalanoaragonesa havia quedat vinculada a Castella i restava sota els desitjos de Felip IV). Un pagès que va esdevenir bandoler perquè les circumstàncies de la vida li van empènyer. O no?

Amb tot això aquests dies m'he recordat d'una cançó que havia cantat infinitats de vegades quan era petita: Torna Serrallonga. Us deixo un vídeo amb la versió que en va fer el grup Mesclat en un dels seus discs i que van intrepretar en el programa "El favorit" de TV3.

óssos i ossos

2008-11-05T23:45:00.003+01:00

Tot i que sembla k ara ja ningú se'n recorda (l k fan unes eleccions a EUA), a la Vall d'Aran encara els preocupa el tema dels ossos que tenen caminant per les seves muntanyes.
Des de fora tothom ho té molt clar: no poden treure del Pirineu els ossos que s'han reintroduit, i s'ha de continuar amb la reintroducció de l'ós bru. Si és clar...km k no són els executius, polítics i ecologistes que viuen a la capital els que hi han de conviure!
Els defensors dels óssos diuen que és culpa dels caçadors que l'Hvala ataqués...jo no ho tinc tant clar.
Hem de pensar que el Pirineu, actualment esta molt més poblat que anys enrere, quan els óssos hi habitaven, amb la qual cosa es fa molt més difícil la convivència. Aquí no tenim l'extenció de terreny sense població que hi pot haver al Canadà o a Eslovènia. Penso que tenir óssos als nostres boscos és una bogeria. Evidentment que els óssos que hi ha aquí són plantigrads, però no deixem de pensar que són animals, i l'instint per defensar-se pot fer que es converteixin en un perill per a les persones.
I tot això per no parlar del llop. En fi...que de vegades no sé qui és més animal...

Llibertat i límits

2008-10-26T21:50:00.003+01:00

Quan vaig sentir la notícia que havien empresonat un jove marroquí per haver "personalitzat" el lema "Déu, patria i rei" en un "Déu, patria i Barça" vaig alucinar. L'acusen de burlar-se del rei del Marroc.
Realment són situacions que no s'haurien de produir en lloc. No cal anar tant lluny. Aquí, una colla de joves també van ser processats per haver cremat fotos dels reis. Un atac contra la monarquia, van dir.
Realment, per canviar un lema patriòtic o per cremar una fotografia t'han de poder posar a la presó? Està clar que les dues situacions no són iguals, potser és pitjor cremar una fotografia que, simplement, canviar una paraula en una frase...I la llibertat d'expressió, fins a quin punt la podem aplicar?
Hi ha una frase que des que la vaig sentir, m'he n'he apropiat. Diu que la "teva lliberta comença allà on acaba la de l'altre" i penso que descriu perfectament aquest conflicte. Perquè dir-ho és molt fàcil, però a l'hora d'aplicar-ho...com es marquen els límits?

Negre

2008-10-22T11:40:00.003+02:00

Soc al fons del pou, negre

No tinc cap sortida

Futur? Quin futur? Negre

Espiral d'incertesa

On és la llum que marca el camí?

No pots triar el teu destí

Escollir

2008-10-11T18:53:00.000+02:00

Escollir, triar, decidir-se, quedar-se amb una cosa o una altra…en definitiva el nostre dia a dia consisteix en això. És com els llibres aquells de Tria la teva aventura, però amb la diferència que en la vida, moltes vegades, escollim sense adonar-nos del procés que ha dut a terme el nostre cervell.

Un sí o un no, esquerra o dreta, aquí o allà, t’estimo o no t’estimo...dir una o l’altre pot fer que el nostre destí canviï completament. Quan optem per un camí o un altre no sabem quin és el millor ni què ens deportarà cada un d’ells. Pensem, hi donem voltes, analitzem els pros i els contres, ens assegurem dels nostres sentiments, fem els possibles per assegurar-nos del que hem de fer. Però al final aquesta decisió pot modificar tantes coses que ens capgira la vida de dalt a baix i topem amb situacions que en un primer moment no havíem previst. Quedem descol·locats, no sabem com reaccionar.

Paraules, gestos fets, comportaments, etc. que fins llavors no tenien importància es converteixen en indicis d’alguna cosa que no saps si realment té sentit o només és fruit de la teva imaginació. I què fas? A part de no deixar de pensar-hi i intentar trobar la solució, fer veure que no saps res i esperar com evoluciona tot plegat. Potser més endavant veuràs més clara la decisió. Però has tornat a triar: has preferit creure que segurament són imaginacions teves i que si no és així, un altre dia algú ja et farà tocar de peus a terra.

Dia de canvis

2008-09-26T11:50:00.002+02:00

Aquell matí, quan es va llevar va notar que alguna cosa havia canviat. Va obrir la finestra i es va trobar davant un dia trist. Una massa grisa s’havia apoderat del cel blau dels últims dies. Havia arribat la tardor. Potser era un senyal. Després de dies de sol i bon temps, de cop aquest canvi.
Tot i que aquests dies la deixaven aixafada, va decidir sortir a fer una volta abans que la tristor del cel es transformés en llàgrimes. Va sortir de casa i es va trobar amb una colla de nens que gaudien dels últims dies de vacances. No va poder evitar quedar-se aturada i mirar-se’ls. Quina tranquil·litat i quanta innocència! De sobte es va veure transportada anys enrere, quan, com aquells infants, jugava al carrer de davant de casa amb tota la colla: jocs, alegries, ganes d’investigar-ho tot i alguna baralla, era inevitable. I en mig de tot això, el despertar d’alguns sentiments que fins aquell moment no havia sentit mai.
Llavors el va veure. Anaven junts, com sempre, decidint que farien aquella tarda. Ella se’l mirava embadalida, amb uns ulls brillants que desitjaven ser correspostos. Però sabia que no podia ser. Ell ni se n’adonava, només la veia com l’amiga amb qui compartir bones estones. Sempre havia pensat que aquells pocs anys de diferència els feien viure en móns diferents, que només s’unien en les estones de joc compartides al carrer.
Aquest record la va fer tornar a la realitat. Tenia una sensació estranya. En tot l’estiu no hi havia donat més voltes. La feina li havia absorbit la major part del temps i, ara, s’adonava que feia més de 3 mesos que no en sabia res. Potser, al final, el temps i la distància havien fet el seu efecte. No sabia gaire com digerir aquella situació. Havia d’estar trista per haver perdut completament aquella mica d’esperança que feia tant temps que mantenia? O, al contrari, s’havia d’alegrar d’haver deixat enrere un sentiment que la consumia dia rere dia i que sabia que no tenia cap mena de sentit?
Tot caminant va decidir que la segona opció era la més adient. En certa manera estava sorpresa. Després de tantes vegades de mirar d’oblidar tot allò i no haver-ho aconseguit, ara, de sobte i sense plantejar-s’ho havia aconseguit poder tancar aquella etapa.

Bolets

2008-09-19T19:41:00.003+02:00

Estem a les portes de la tardor i com sempre en aquest temps a tot arreu hi ha un tema de conversa que es repeteix any rere any: els bolets.
Que si n'hi ha, que si no n'hi ha... El fet és que així que surt un rovelló en els telenotícies ja ens ensenyen imatges dels venedors a peu de carretera i anuncien a "bombo i plateret" que als boscos catalans surtens els primers rovellons.
Conseqüència: la situació que he viscut avui. Ahir vam decidir amb el meu pare anar a buscar bolets, però quan hem arribat a lloc no sabiem ni on posar el cotxe de tanta gent que hi havia. I al bosc, evidentment, crits de tota mena, xivarri i cap animal tranquil.
Clar, després diuen que no es fan tants bolets com abans. Potser és veritat, però també és cert que avui hi ha el triple de gent que en busca, per tant, proporcionalment, toquen menys bolets per cap!
És ben curiosa la bogeria que hi ha en aquest país amb els bolets...hi ha països on la gent té rovellons al jardí i ni se'ls mira i, en canvi, aquí, durant els caps de setmana, la gent fa de Fernando Alonso per les carreteres del Berguedà, la Cerdanya i el Ripollès per arribar primer al bosc i després, com sempre, hores i hores de cua per tornar a Barcelona i poder fardar davant dels coneguts dels rovellons, ceps i espècies vàries recollides.
Bé, després hi ha l'altra versió: els que no tenen ni idea d'anar a buscar bolets, però com que tenen casa a la Cerdanya, han de fardar igualment, per tant, abans de tornar a casa fant parada al primer mercat del bolet que troben i paguen una autèntica fortuna per una caixeta d'un quilo de rovellons que t'asseguren que són del país, però que el més probable és que vinguin de Romania.
En fi, veurem com avança la temporada.

Les memòries d'Emmanuel Petit

2008-09-08T16:48:00.002+02:00

Feia temps que no sentia a parlar d'aquest jugador. Emmanuel Petit. Va passar pel barça quan Serra Ferrer era l'entrenador i va arribar acompanyat de Marc Overmas. A part d'això no crec que ningú sigui capaç de recordar-li res destacat, cap aportació gloriosa per a la història blaugrana.

Però avui ha tornat a sortir a l'actualitat traient al mercat les seves memòries, "A flor de pell" em sembla que les ha titulat. Però resulta que ha dedicat un capítol sencer a desvetllar l'obscura i dura època que va viure a Can Barça. Títol del capítol: "Barcelona, per a la meva desgràcia". I a partir d'aquí retrets i confessions d'aquelles sucoses.

"A Anglaterra cobrava 150.000 euros al mes i vaig demanar-ne el doble a Gaspart. Ell va dubtar però finalment em va donar el seu acord. Tot anava bé fins que vaig arribar, on vaig ser rebut pel consell d'administració; uns veritables embrolladors. Semblaven venedors de catifes. Ho van discutir tot i jo els vaig amenaçar amb tornar al meu hotel si no arribàvem a un acord. Al final, van acceptar les meves condicions a les 4 del matí". Home, vist això es nota l'estima que tenia pel club...També es veu el nivell dels directius de l'època....

Però els directius no són els únics que en surten escaldats, els jugadors també reben. Diu que hi havia grups establerts: els catalans, els holandesos i els altres. Aquí hi ha un fragment que mostra la bona relació que hi havia:“Perdimo conta el Besitkas (3-0) jugando de forma catastrófica. En el avión de vuelta, los periodistas catalanes me preguntaron si eso era por falta de carácter y asentí con la cabeza. Al día siguiente, la prensa puso en mi boca ‘Al Barça le faltan cojones’. La reacción del vestuario no tardó en llegar. Antes del entrenamiento, Luis Enrique, Guardiola, Sergi y Abelardo me llevaron a una sala. Parecía la escuela, en pleno consejo de disciplina”. “A partir de ese momento mi suerte estaba echada, me convertí en un apestado a quien no había que acercarse para no contaminarse”. En el capítol, però, també li queda temps per desqualificar Serra Ferrer i Bakero.

Realment no sé què pot portar algú a fer això, al cap de vuit anys d'haver estat en un equip i d'haver-ne sortit com aquell que diu per la porta del darrere, renegar-ne. Perquè suposo que els calers que li devien donar devien ser prou bons per les seves necessitats. I és que en el llibre també explica les seves sortides envoltades de luxe, sexe i cocaïna.

No sé...tot plegat em deixa una sensació estranya, potser sí que realment la seva estada al Barça va ser perjudicial per ell i l'entitat i els companys el van tractar malament, però perquè no ho deia abans?

Tarda de cine

2008-09-07T18:22:00.003+02:00

Aquesta tarda he decidit treure una de les pelis que tenia a la llista de "pendents de veure": Tu la letra y yo la musica.
Hi haurà qui dirà que és la típica comèdia romàntica, made in Hollywood, que quan la veus a començar ja saps com acabarà. Doncs, sí, és cert. Però és el millor remei per passar una tarda distreta i a més, són de les pel·lícules que més m'agraden: comèdia romàntica amb final feliç. Que per desil·lusions ja tenim les de cada dia!
La veritat és que m'ha encantat i la cançó principal també. Deixo un vídeo del youtube amb la cançó "Way back into love" amb un recull d'imatges de la peli.

"Soy español"

2008-08-29T22:46:00.003+02:00

Ostres tu, només em faltava sentir aquesta! Això ha superat el "viva España" d'en Xavi en plena eufòria de l'Eurocopa.
No és que m'hagi sorprès que en Bojan hagi decidit rebutjar l'oferiment d'Antic per jugar amb Sèrbia, és veia venir, però la veritat és que m'he quedat molt parada amb la contundència de la resposta: "soy español" i per tant jugarà amb la "roja".
Quina colla de jugadors catalans de pa sucat amb oli que tenim! No n'hi ha ni un que tingui ni una mica d'estima pel país i, encara menys cap tipus de compromís amb Catalunya ni amb lluitar per aconseguir unes seleccions oficials.
Ui si, tots estan molt contents quan els convoquen per jugar amb la catalana en els partidets de costellada que ens permet fer la Federación Española, però res més.
I tampoc m'estranya: la catalana no els dóna calers, ni títols ni palmarès a nivell internacional. Però és molt trist que només un sol jugador, l'Oleguer, sigui capaç de no amagar la seva manera de pensar.
Segurament molta gent no ho veurà així, però des de la meva perspectiva em fa una ràbia terrible que tinguem uns esportistes tant poc compromesos. I si és que es vol aconseguir unes seleccions oficials, no n'hi ha prou amb què la gent s'hi mostri a favor, es recullin firmes i els polítics facin (amb més o menys dedicació) la seva feina. Si no hi ha esportites disposats a competir amb Catalunya ja poden anar lluitant per les seleccions. Que trist.
De totes maneres, jo seguiré amb les meves conviccions i esperant que algun dia pugui veure el meu país lliure, poden viure amb català en tots els sentits, sent un país normal, amb les seves institucions, seleccions i tot el que hagi de tenir. I evidentment, amb una gent que cregui en el país.
De moment, seguiré recolzant qualsevol selecció que jugui contra l'espanyola, per molts catalans i culés que hi hagi.

Lectures

2008-08-28T21:40:00.003+02:00

Els mesos d'estiu es poden dedicar a moltes coses. Personalment, en dies de descans, quan no he de pensar ni atabalar-me per res més, un bon llibre és una bona alternativa. A més, durant el curs no tinc gaire temps per dedicar-me a la lectura, de manera que acumulo una llarga llista de llibres pendents per llegir durant les vacances.
Aquest estiu tenia una llista força llarga que he anat reduïnt. De moment, però em quedo amb dos que m'han deixat molt bon regust de boca.
El primer, "El noi del pijama de ratlles". Un lectura que tenia pendent des de feia molt de temps i que tothom m'havia recomenat molt. I la veritat és que tenien raó. He disfrutat molt llegint-lo i penso que és un llibre d'aquells per tenir i repassar-lo de tant en tant.
I l'altre és un llibre que vaig descobrir per casualitat "Els camps de concentració nazis. Paraules contra l'oblit". Tot i que tenen una temàtica comuna són dos llibres molt diferents. Aquest podria ser perfectament un llibre per fer llegir en una classe d'història d'un institut. Penso que ajuda a fer reflexionar i a adonar-te de moltes coses que massa sovint passen desaparcebudes.
Només són dues petites opinions, però potser poden animar algú a agafar un llibre i endinsar-se en la sopa de lletres de què esta compost.

Il·lusió

2008-08-18T22:06:00.002+02:00

Aquesta és la paraula que millor defineix, segurament, el sentiment de molts culers després de veure el primer partit oficial de la temporada. És cert que el Wisla no és res de l'altre món, però l'equip va transmetre molt bones sensacions.
Joc d'equip, tots a la una, bons detalls tècnics i un entrenador que els corregeix fins a l'últim detall. A més, hem pogut veure que el treball en els entrenaments per preparar les jugades a pilota parada comença donar els seus fruits. Quan temps feia que no vèiem gols de cap a la sortida d'un córner?
La veritat és que sembla que el mètode Guardiola funciona i la plantilla l'esta assimilant a marxes forçades. A més, l'autoritat del míster ningú la qüestiona i la disciplina s'aplica en tota regla i sense diferències.
Potser si que és jove i no té experiència (només ha estat al capdavant del Barça B, però hi va fer una tasca esplèndida). En canvi, sap dir les coses pel seu nom, clar i català. No ha promès títols, això no sempre es pot complir, ni tans sols ha assegurat que es guanyin tots els partits, però sí que ha donat la seva "paraula d'honor" que l'equip lluitarà i s'esforçarà per aconseguir victòries.
Vist tot això, sembla que tot ha d'anar bé. Sincerament espero i desitjo que li surti bé el projecte, primer de tot com a culé, perquè ja ens toca una alegria, en segon lloc perquè Guardiola s'ho mereix, és un dels grans de la casa i la coneix millor que ningú i en tercer lloc perquè, on trobarem un entrenador que ens sorprengui un dia de partit amb l'elegància que va mostrar el de Santpedor contra el Wisla?

Somnis

2008-08-08T12:58:00.004+02:00

Perquè la vida sense els somnis no seria igual.

Diuen que sempre somiem, però en canvi no sempre ho recordem. El subconscient mai deixa de treballar, per traslladar-nos a móns nous i imaginaris, per fer-nos viure aquelles situacions que tantes vegades hem desitjat o per fer-nos adonar que molt sovint no tenim les coses tant clares com voldríem (per mi que el subconscient destapa el que de vegades el cor vol amagar...)

Hi ha qui diu que amb voluntat els somnis es poden fer realitat, que només depèn de nosaltres. Però d'altres, potser tocant més de peus a terra, conclouen que els somnis, somnis són.

De totes maneres val la pena viure i lluitar pel que volem. Potser no serà una vida tant idíl·lica com la dels somnis, però de tant en tant un petit somni es pot fer realitat.

"Els teus somnis" Sopa de Cabra:

Cap a Pequín

2008-07-31T18:22:00.002+02:00

Tot i que el festival de fitxatges ha omplert diaris i informatius, aquests mesos d'estiu hem tingut un altre culebrot per entretenir els aficionats culers: Messi als jocs olímpics.

El jugador que vol marxar, el club que vol que es quedi, la selecció que el vol als jocs, els mitjans argentins que pressionen, uns que donen la raó al club, d'altres a la selecció...

Finalment però sembla que marxarà. Final del serial? Ja ho veurem.

Mentrestant s'han obert un debat sobre la postura que hauria de prendre el club.

Si ens ho mirem des de la distància, home, tenint en compte que s'ha de jugar una prèvia de Champions, es podria entendre que el jugador no mostra un compromís gaire ferm amb el club, però vistos els partits de pretemporada, no crec que sigui així. Per altra banda, el primer equip del Barça esta format per 20 jugadors més i no penso que estigui bé dependre només d'un jugador i menys carregar-li aquesta responsabilitat a un jugador com Messi, que encara ha de crèixer molt més. Si bé és cert que amb Messi l'equip és molt més fort, em sembla una falta de respecte a la resta de jugadors insinuar que sense ell no es pot passar la fase prèvia de la Lliga de Campions.

Així, que, per greu que ens sàpiga, deixem-lo marxar, que disputi els jocs (resem perquè no es lesioni) i quan torni ja ajudarà l'equip. A més, ja no ens en recordem que a la recambra tenim Eto'o (que de moment no marxa), Henry i, sobretot, Bojan?

Missió complerta!

2008-07-29T16:49:00.003+02:00

Des del dia que vaig veure la samarreta amb el lema "Qui no carda a Olot no carda enlloc" em vaig preguntar d'on havia sortit. Més endavant, amb l'ajuda d'un parell d'amigues vam fer una investigació d'allò més profitosa (tot i que no gaire discreta, tot s'ha de dir). Però gràcies a això i als meus contactes olotins, ja tinc una de les samarretes de les creades a la botiga Mirmanda. La imatge de sobre és el disseny pel que m'he decidit finalment.

Apa, bon estiu i salut!

Avui sona...

2008-07-22T15:24:00.002+02:00

No sé gaire k escriure, així k e decidit posar alguns videoclips de la música k sona força últimament x casa:

Què volen aquesta gent?

2008-07-17T20:19:00.007+02:00

Amb la tonteria d'una colla d'exaltats pel "sentimiento nacional" només s'he m'ha acudit la frase que dóna nom a una cançó catalana "Què volen aquesta gent?".
I és que després de la comèdia amb el "manifiesto por la lengua" ens arriba una segona versió del vídeo "Ciudadanos de segunda". Sí, sí, fa pocs dies TeleMadrid es va tornar a oblidar de quina és la tasca dels periodistes i va emetre un vídeo en el seu informatiu que indigna qualsevol persona amb dos dits de front i amb una mínima base educativa.
El més trist de tot? Que la segona part de la notícia i potser la més escandalosa, la signa una periodista catalana. No sé com es pot tenir estómac per fer una cosa així. A mi ni que em paguessin tot l'or del món sóc capaç de fer un vídeo com aquell, sabent de primera mà, que estàs mentint i manipulant de manera descarada. Ara bé, tothom és lliure de fer el què vulgui, tot i que de vegades per fer segons què valdria més no fer res.
Des d'una visió totalment independentista, la meva, però alhora respectuosa amb la resta de cultures, llengües i postures al respecte de temes d'aquests, crec sincerament que aquesta no és una bona manera d'actuar. Tothom és lliure d'opinar i de pensar d'una determinada manera, però sempre des del respecte.
No entenc com pot costar tant d'entendre que aquí parlem un idioma diferent, que tenim una cultura diferent i, que per tant, és del tot natural que volguem viure el nostre dia a dia en català al 100%, cosa que, a diferència del què es diu en el vídeo, és impossible. A més, tant dolent és aprendre idiomes?
Aida, et faig cas i aki deixo l link dl video:

http://www.youtube.com/watch?v=f1260x_UFNw

I ara què?

2008-07-08T10:43:00.002+02:00

I després de dies i dies d'especulacions, finalment diumenge es va celebrar el vot de censura a Can Barça. I va quedar clar que la major part dels socis que van anar votar són els que estarien dins del sac del "soci emprenyat i contrari a Laporta". Tot i que el sí a la moció va guanyar per golejada, no va tenir el suport suficient per poder arribar al 66% necessàri per poder convocar eleccions i obligar a plegar al president.
Amb tot sembla que Laporta no té cap ganes de plegar. I està en el seu dret. Però el què si què haurà de fer és pendre nota de tot plegat i millorar, tant en comportament personal com en la manera de gstionar el club.
Crec que aquesta moció ha estat una cura d'humilitat molt necessària per aquesta junta, que ja feia una temporada que semblava que havien perdut el nord. Però tot i així, si jo hagués hagut de votar hagués votat que no. Per què?
- Perquè el senyor Giralt em fa mala espina, no m'acaba de convèncer.
- Perquè tot i que hem passat dos anys desastrosos, no crec que fos ara el moment de celebrar unes eleccions. Durant aquest temps les coses s'han fet malament, és cert, però si són capaços d'acceptar els seus errors i corregir-los crec que es pot arreglar. A més, sembla que la intenció hi és: s'ha començat un projecte nou, amb nou entrenador i una renovació important de la plantilla. Ara cal donar un vot de confiança a Guardiola i companyia.
- Perquè les eleccions seràn al 2010 i en aquests dos anys que queden s'ha de confiar en el nou projecte i pensar que pitjor ja no es pot anar.
De moment, a veure com acaba la setmana i després a esperar l'inici de la temporada. Però com sempre el temps dirà i posarà a cadascú en el seu lloc si és que ara no hi és.

Perquè una utopia es pot fer realitat

2008-07-01T22:47:00.003+02:00

Aquest diumenge vaig descobrir una persona que val molt la pena.

A mitja setmana em van avisar que a Gironella es feia la presentació del nou llibre de l'Arcadi Oliveres, "El meu camí cap a la utopia". La veritat és que el nom em sonava però no sabia gaire res sobre ell. Així que gràcies a la "tieta Google" vaig descobrir unes quantes coses sobre ell: que és tot un referent dels moviments socials, que es dedica a fer xerrades i conferències, que és el president de Justícia i Pau, que va viure el franquisme i la transició amb una actitud compromesa i que té un sentiment catalanista. Davant d'aquesta carta de presentació, em vaig decidir a fer una visita a la Font del Balç de Gironella.

I va ser una gran idea. Una presentació genial, després de la presentació de rigor a càrrec del periodista de TV3, Carles Solà, l'Arcadi va explicar algunes de les anècdotes que hi ha en el llibre, ens va fer veure que encara que nosaltres no ho sabem molt sovint els nostre estalvis s'utilitzen per finançar la indústria d'armament i un bona colla més d'interessos que belluguen el món, l'economia i els mitjans. I és que si comences a buscar darrere de les coses sempre hi ha els mateixos noms.

Com és que només el diari francès Le Monde va publicar el nom del propietari del Prestige després d'enfonsar-se a les costes gallegues? Curiosament, un dels que hi ha darrere de l'empresa propietaria és Putin....

Per què sortim tots cridant no a la guerra i despres tenim les nòmines domiciliades o els comptes d'estalvi les dues entitats bancàries més importants del país (BBVA i Santander) quan aquests bancs tenen interessos en empreses d'armament?

En fi un munt de petites reflexions que de vegades no els donem importància i potser en tenen més de la què ens pensem. Potser seria una manera de començar a canviar el món. Perquè tal com es pot veure en les petites anècdotes que surten en el llibre hi ha utopies que de mica en mica i amb la col·laboració de tots podem aconseguir que es facin realitat. Un llibre que com es diu en la presentació ens ajuda a "entendre perquè l'Arcadi Oliveres és avui qui és".

De pel·lícula

2008-06-27T22:44:00.002+02:00

Quan mires una pel·lícula, si és de les bones fa que et deixis portar per la trama fins al punt que tu també acabes ficant-he en el paper de la protagonista. Així vius un munt de situacions fantastiques que tant sovint has somiat o has desitjat que et passessin a tu.
I és que tot i que de vegades la nostra vida sembla treta d'una pel·lícula no sempre les situacions tenen el final típic made in Hollywood. No, en la vida real hi ha algú més que hi té alguna cosa a dir: la famosíssima LLEI DE MURPHY, que per un cantó o altre acaba espatllant aquell moment que tantes vegades havies planejat.
Però bé...què hi farem...potser és que no havia de ser; potser és que només una part hi havia pensat mentre l'altra vivia i viu aliena de tot, sense adonar-se del què passa al seu voltant.
I mentre el meu cap dóna voltes a tot això, he decidit que aviat toquen algunes sessions de cinema per poder seguir esvaint-nos de tot i relaxar-nos ara que ja podem: per començar una sessió pendent que tenim amb "Sexo en Nueva York" i per acabar una peli quan quan he llegit l'argument m'he promès que l'aniria a veure. No, no és una gran pel·lícula ni molt menys; és la típica comèdia nord-americana per passar el rato: "Paso de ti". Per què? Doncs perquè com diuen " tots aquells a qui els han arrencat el cor i els l'han tallat a trossets petits entendran aquesta divertida i entranyable manera de veure les relacions"!

Reportatge tour

2008-06-19T20:19:00.004+02:00

Ja sé que vaig passar-li la feina a l'Aida, però com que ja hem acabat els exàmens m'he decidit a provar de muntar-ho jo i penjar-ho.
Així que aquí teniu el super reportatge de 20 minuts que vam haver de fer i que després de molt d'esforç i moltes hores de dalet en ha representat un 10 i una matrícula d'honor!
Espero que tingueu paciència per escoltar-lo i que en disfruteu tant com nosaltres. A més, he decidit afegir-hi unes quantes imatges perquè us pogueu fer una idea de tot el que vam fer i per les que hi vam ser, fer una mica de memòria amb moments memorables, jeje!

Desequilibri territorial

2008-06-11T21:09:00.002+02:00

Catalunya és un país desequilibrat territorialment. Som 7 milions d'habitants, però una gran massa d'aquesta població es concentra a Barcelona i la seva àrea metropolitana. Això acaba generant problemes: excés de contaminació en aquestes zones, massificació i falta de recursos (com ara amb el tema de la sequera o la pujada del preu del petroli). Però és que no tens alternativa. La vertebració del territori és nula. Les xarxes ferroviàries no arriben a tot el país i allà on arriben la majoria de vegades ho fan en unes condicions vergonyoses i pròpies de fa més de 100 anys. Ben trist tot plegat.
Algú s'ha parat a pensar que si es fes un replantejament territorial molts problemes es podrien resoldre? A més, faria que tothom visques sota les mateixes condicions, perquè actualment no és així. Jo per exemple, pago els mateixos impostos que un ciutadà de Barcelona, però en canvi no tinc accés a un transport públic digne perquè els serveis d'autobusos al Berguedà són nefastos, de tren no en tenim i a més no ens arriba la integració tarifària. Per què? Diuen que no hi ha prou gent perquè sigui rendible. Bé, potser és que ens ho hauríem de plantejar al revés: potser si hi hagués accés al servei, amb uns horaris que et solucionessin els problemes de mobilitat i unes tarifes acceptables, llavors la gent s'animaria a utilitzar el transport públic.
Tant complicat és pensar en un país equilibrat? Si hi haguessin xarxes ferroviàries dignes molta gent podria viure fora de Barcelona i encara que s'hagués de desplaçar per anar a treballar no tindria perquè agafar el cotxe. Això reduiria la contaminació, la massificació de la ciutat i segurament els accidents, perquè hi hauria molts menys cotxes a la carretera.
Un altre tema a tenir en compte a l'hora d'equilibrar el país seria descentralitzar la concentració d'indústries. És evident que tal com estan ara les coses això no és factible, precisament perquè no hi ha unes xarxes de comunicació que ho facin possible. I aquí continua la cadena: si hi ha bones xarxes de comunicació es pot descentralitzar la industria; si reparteixes els llocs de treball al llarg del territori, pots reduir la gran concetració de població en les grans ciutats; si hi ha bones combinacions de transport públic, la gent no utilitza el cotxe per anar a la feina i per tant, redueixes la contaminació i també el trànsit a les carreteres.
I tot això què et permet? Doncs equilibrar el territori, repartir i aprofitar millor els recursos i igualar les condicions de vida de la població amb la qual cosa millora el nivell de vida i el benestar.
És possible que amb tants polítics que hi ha cap hagi pensat amb aquesta alternativa? No m'ho crec. Més que res perquè avui mateix sentia dos professors d'universitat que han presentat el llibre "el final de la era del petroleo barato", en el qual apunten a què cal un canvi en el plantejament territorial per fer sostenible aquest món que ens hem muntat.
Potser ens haurem de començar a plantejar si realment algú es preocupa pel benestar de la població.

No sé què escriure

2008-06-06T22:21:00.003+02:00

Les hores que passo tancada a casa estudiant m'estan deixant ko. Ja no em queda inspiració per poder escriure. Així que mira, he decidit recopilar un conjunt de preguntes que em ronden pel cap. Per cert, es pot contestar. (Manera poc disimulada de dir: si et llegeixes el text, fes el fotut favor de comentar-lo!)
- Dijous tornant de la classe d'eco, quan vam passar per davant el correfour de la carretera de St. Fruitós, l'Íngrid em va comentar un dubte que jo també tenia: el bus que baixa, moltes vegades para i deixa gent al correfour, però quan puja no para, no? Així, la gent que baixa aquí com torna?
- Per què és tant rebuscada l'economia?
- Per què funciona tant malament el fotolog?
- Per què a tothom li fa mandra llegir-se els escrits dels blogs?
- Per què Guardiola va signar el contracte justament el dia que s'anunciava que tirava endavant la moció de censura? Qui serà el nou president del Barça? I si al nou president no li agrada el projecte que està engegant Laporta, què farà?
- Per què quan et decideixes a actualitzar el blog perquè tens una estona lliure resulta que no tens cap tema interessant sobre el què escriure?
- Per què la llei de Murphy es compleix tant sovint?

Altres èpoques

2008-06-03T16:46:00.002+02:00

Quan estas estudiant i fa gaire estona que no treus els ulls dels apunts, arriba un moment que et satures i et comences a despistar. Llavors comences a remenar altres coses. Jo aquesta setmana remenant, remenant he trobat una llibreta de fa uns quants anys; una llibreta on hi recovilava totes aquelles dedicatòries que omplien les agendes a l'institut. És molt freaky, ja ho sé, però tothom ha passat per l'edat del pavo. Però tot i la "freakada" m'ha fet molta gràcia verue les tonteries que arribàvem a escriure. I tot llegint n'he trobat una que he pensat que era perfecta per dedicar-la a les compis de conversa via messenger. Així, que per una estona deixeu-me tornar a l'època d'institut i aquí la teniu!

¿Que es el amor? En mates 1 problema En història 1 batalla En física 1 reacción En plástica 1 corazón

Oooo!! jaja! Mireu que és senzill aquest tema, no sé pas perquè ens compliquem tant la vida donant-t'hi voltes! Així, que aquí teniu les opcions, quedeu-vos amb la que més us agradi.
I evidentment, si us recordeu d'alguna i ja que he tret el tema voleu col·laborar aquesta vegada es permet! A veure si en trobeu de més cutres que aquesta:

Si quieres que te olvide
pinta un pino en la pared.
Cuando el pino dé piñas,
entonces te olvidaré.

Aproximació als mitjans comarcals catalans: punt i final

2008-05-31T15:03:00.003+02:00

Aquest divendres vam posar definitivament el punt i final al tour pels mitjans comarcals catalans. L'experiència ha estat d'allò més gratificant. El tour ens ha aportat aquell dia a dia, totes aquelles experiències del món professional que a la facultat no tens l'oportunitat de conèixer, però que a l'hora de la veritat és el què val en aquesta professió.

Però el tour portava de regal la realització d'un reportatge radiofònic (entre altres treballs pels diferents grups). Quan ens van dir això ens vam acollonir: excepte dues noies de tercer, la resta del grup érem de segon. No havíem fet mai cap reportatge per ràdio, no estavem molt familiaritzades amb el Dalet per poder-lo editar...I tot això es va notar en els primers dies de viatge: el minidisc era una cosa extranya per nosaltres i el caos regnava en el nostre grup. De mica en mica, però, ens hi vam anar acostumant i al final ens en vam sortir prou bé.

Hores i hores de declaracions en els minidiscs que s'havien de minutar a altes hores de la matinada (sí, les que l'última nit en lloc d'estar a la festa estaven minutant al menjador érem nosaltres!) I un cop vam tornar a ser a la facultat encara ens esperàven hores i hores de baralles amb el Dalet i amb els horaris per poder accedir a les sales. A més de dures tutories amb la Virgínia per polir el guió final. Però de mica en mica es va anar fent tot, fins que el 15 de maig vam entregar el reportatge definitiu.

Ara la sorpresa més gran el dijous passat. Just el dia abans de les presentacions dels treballs encara no sabíem la nota i en una trobada casual al bar amb la nostra tutora la gran notícia: un 10!!!!!! Que l'endemà ens van confirmar que es convertia en MATRICULA D'HONOR! Increbïble. Això fa que et sentis satisfet de la feina feta i que no et capfiquis en comentaris totalment fora de lloc que ens va fer algú que no em mereix molt respecte pel poc que he conegut d'ella.

A part d'això, el divendres també ens va servir per retrobar tots els "tourers" i veure tots els treballs acabats (el vídeo dels de tele, el blog, dues revistes i el tant esperat makin off del Juan!).

I encar ens queda pendent una visita per les rotatives d'El Punt i un sopar amb festeta per recordar nits inoblidables.

Per cert, us penjaria el reportatge però soc una mica negada amb aquestes opcions del blog, així que deixaré la feina per l'Aida, que en sap més que jo i si aquí hi hagués algun problema per fer-ho segur que troba una solució, jeje!

Stress!!!!!!!!!

2008-05-28T12:29:00.002+02:00

Veieu que les actualitzacions han disminuit molt. Però és que no tinc temps. No tinc temps ni per anar a comprar, últimament la nevera està d'allò més buida!
Aquestes dues últimes setmanes de classe estan sent mortals: treballs, classes, exàmens, pràctiques puntuables...buffff!!!! Però encara no haurà acabat tot, perquè ara vénen els exàmens de veritat, fins el 18 de juny no respirarem tranquils!
A més, hem tingut la magnífica idea de començar a buscar pis...ais...i clar...truques, demanes informació i et diuen d'anar-lo a veure...què has de fer? No anar-hi? I si resulta que et perds el pis perfecte? Però no pots estar a tot arreu a la mateixa hora!
Bé, enmig de tant d'estres i tanta feina, aquest inici de setmana també ha servit per tenir un moment de retrobament amb algú molt important, algú que feia molts anys que no veia i que ja havia donat per desapargut. HAN TORNAT ELS DONETES NEVADOS! I això és notícia...jaja!
Així que el meu moment de tranquilitat en mig del caos, ha esta aquest: desconnexió amb l'ajuda d'uns nevados! Esperem que aquesta vegada durin.

Recordant

2008-05-22T21:11:00.002+02:00

Hi ha dies que no saps perquè però et vénen al cap un munt de records. Avui és un dia d'aquells. Potser perquè estic aquí sola, tranquil·la i amb temps per pensar. De cop m'he transportat anys enrere, quan m'imaginava com seria el meu futur, què estudiaria, on viuria...Tinc la imatge d'una llibreta on amb una amiga vam estar dissenyant el pis que ens imaginàvem que compartiríem. Crèiem que sempre estudiariem juntes, que mai ningú ens separaria. Però la vida ens ha marcat camins diferents.
El record s'esborra, però n'arriba un altre. Som petits i estem al carrer de casa, com sempre, tota la colla junts, jugant. Llavors no teníem preocupacions, tot era fàcil. Ara futbol, ara tennis, ara agafem les bicis, després van venir els patins...i ho provàvem tot. Ens aveníem, també ens discutiem. Ara ho recordo. Que si no m'has passat la pilota, que si cap aquí, que si cap allà...llavors, algú marxava cap a casa empipat amb els altres, però també amb ell mateix. L'emprenyada, però, durava poc.
La imatge es fa borrosa....passa el temps...ja som més grans. Ja no som tants. Alguns van a l'institut i els horaris no coincideixen, a més, arribem a aquella edat que ens sembla que ens hem de menjar el món i segons què és massa "de petits" per fer-ho nosaltres. Tot i així, les nits d'estiu es distingeixen pel xivarri al carrer, els jocs i de cop el silenci...po continuàvem allà, xerrant, tranquils.
Els anys segueixen passant, el carrer és buit, tots tenim feina i no ens queda temps per sortir a jugar. A més, a què jugaríem ara? Ara ja no ens motiven les mateixes coses. Però hi ha algú que no ho vol acabar d'oblidar...ja ho recordo...ells tres, saben que hi ha un dia que a la tarda poden coincidir i aprofitar per tornar a ser petits, per passar-se una estona xerrant o ara també, passejant. Però dura poc, un d'ells ha de marxar. De mica en mica tots van marxant. Ara el carrer sempre és buit.
Em desperto. Ha estat un somni, però un somni de records reals que m'ha permès fer un viatge pel temps. Reviure moments, sensacions, sentiments...perquè aquell dia no vaig fer el que tantes vegades havia pensat? Perquè mai vaig dir el durant tant de temps he tingut al cap? Un munt de moments que vistos amb perspectiva els voldries canviar, però per alguna raó les coses van anar com van anar. Ara ens passarà el mateix. Ens trobarem amb moments així i haurem d'escollir, potser encertant, potser equivocant-nos, però els records quedaran. I si aquella ocasió es torna a repetir?

Pràctica, per variar!

2008-05-11T21:59:00.002+02:00

Ja sé que no motiva molt una altra pràctica, i menys si és escrita, però és que el meu temps per dedicar al blog ha anat disminuint per moments, i abans d'abandonar-lo prefereixo penjar alguna cosa nova, ni que siguin pràctiques que no em convencin gaire (tot i k té mèrit k l burguet t digui k no està malament! XD!). Es tracta d'una descripció que vam haver de fer d'una posta de sol que vam contemplar des de la vila (ooooooooooooooooooo, k poètic!!!):

El cel havia perdut el seu blau característic. Davant meu, dos blocs de pisos de la vila. Una a la dreta i l’altre a l’esquerra. No eren gaire alts, però en canvi, molt allargats. Atapeïts de petites finestres quadrades amb els marcs negres. Totes tancades. Era poca la gent que voltava, però no era estrany en un divendres a la tarda. En una de les finestres del bloc de la dreta, un parell de banderes onejaven al ritme que els marcava l’aire. Una massa de núvols negres avançava sense parar i anava guanyant terreny i feia que disminuís la llum. Sobre el meu cap s’obria com una forca, estenent dos braços que s’allargaven per no deixar cap espai buit. El sol, que a aquella hora començava a perdre intensitat veia com una muntanya de borrissol se l’empassava. El que al principi eren parracs escampats, de mica en mica s’anaven agrupant i formaven una massa compacta. Era com si Sant Pere hagués decidit passar l’escombra a tots els racons de la casa. Feia una tarda grisa, trista. Un aire suau, fresc, anava i venia amb un missatge clar: la rabietat acumulada en aquella massa negrosa aviat descarregaria. De fet, mirant cap a l’extrem dret, es podia veure com una cortina d’aigua queia sobre la ciutat.
De cop, però, a la línia de l’infinit, un raig de llum daurada tornava a aparèixer i s’alçava fins al cel. Talment semblava que algú hagués obert un cofre ple d’or. I cada cop aquesta llum es feia més forta; havia d’apartar la vista perquè els ulls no ho aguantaven. La vila tornava a quedar il·luminada. Però l’astre rei seguia el seu camí i de mica en mica quedava amagat rere un dels edificis. Llavors només tenia constància de la seva presència pels llargs raigs que enlairava cap al cel i travessaven els núvols, com espases clavant-se al cos d’un guerrer. La lluita feia que aquella massa compacte de l’inici anés perdent força, es començava a desfer, deixant una capa esfilagarsada i translúcida. Fins i tot el cel canviava de color, adquirint una combinació de tons grisos i groguencs que eren més propis d’un desert en mig d’una tempesta de sorra.
Ara l’aire era més fort i constant. Feia córrer tota la nuvolada a un ritme tant ràpid, que fins i tot semblava que la massa perdia intensitat. El reflex del sol començava a desaparèixer i la temperatura se n’adonava i disminuïa. Aquell era el senyal inequívoc que el missatge que havia rebut no trigaria gaire a complir-se. Al cap d’un moment un petit cloc es feia present en la barreja de sons que m’acompanyava. Era el primer so de gotes deixant-se caure sobre la terra que sentia en tota la tarda. Seguia escoltant i en sentia un altre, i un altre. Una forta glopada d’aire feia remenar les branques dels arbres d’on sortien voleiant les fulles. A continuació la tempesta arribava. La pluja començava a caure amb força. El sol, desaparegut, deixava el cel totalment gris.

Fi d'un somni, època de canvis

2008-05-02T22:06:00.003+02:00

El futbol. La gran màquina de fer diners d'avui. L'esport de masses per excel·lència. Però els que hem pujat des de petits amb aquest espectacle a casa podem ser molt crítics però no podem deixar de viure'l. I per descomptat el teu cor només l'ocupen uns colors. En el meu cas els blaugrana.
Aquest any, però és molt difícil continuar creient en aquest projecte. Els jugadors ens han pes el pèl d'una manera inadmisible. I així s'hauran complert dues temporades en blanc. Dues temporades on la plantilla que més prometia de tota la competició ha regalt una lliga, n'ha donat per perduda una altra massa aviat, no ha estat capaç de jugar una final de Champions i ha deixat escapar tants títols com tenia a l'abast. Després de fer una temporada per emmarcar i arribar a tocar el cel, els mateixos jugadors, la metixa directiva, el mateix cos tècnic, en definitiva, el mateix projecte, s'ha enterrat. No han mostrat gota de respecte cap a l'afició. La culerada està d'allò més emprenyada i quan encara el campionat de lliga no està acabat sembla que giarebé tothom dóna la temporada per acabada. Val la pena creure que en els pocs partits que queden seran capaços de mostrar una mica de dignitat?
Dimecres amb la derrota davant del Manchester es va confirmar el que feia dies que es coïa. Aquí només queda una solució: un canvi radical, a tots els nivells.
Renovació d'una plantilla que esta acabada i construir un nou projecte a partir dels veritables puntals de l'equip (valdés, puyol, milito, iniesta, touré yaya i bojan); un canvi d'entrenador (o no?): és realment Rijkaard el problema? Serà Guardiola l'home ideal?; i evidentment cal tornar a trobar el rumb en una directiva que no sap gaire on navega (el futbol no rutlla, el bàsquet no va gaire millor, l'handbol acaba de tancar una temporada en blanc...).
I ara, per acabar-ho d'arrodonir si entre les dues properes ornades no es dóna una carambola gairebé impossible dimecres l Barça haurà de fer el "paseillo" d'honor al Bernabéu. Voleu més humiliació que aquesta? Només una cosa podria compensar una mica: guanyar el partit (ara de cop m'han entrat ganes de riure...).

Oxigen

2008-04-28T21:39:00.002+02:00

Com a casa. Així és com van tocar el grup manresà "Gossos" aquest dissabte. El pavelló de Sant Jordi de Navàs va ser l'escenari perfecte per actuar pels fans de sempre. I aquest clima es va notar durant tot el concert: una dosi extra d'energia i una familiaritat no habitual en molts concerts.
L'hora i mitja d'actuació va permetre recordar alguns del temes més emblemàtics i per descomptat, oxigenar-nos amb la majoria de cançons de l'últim disc. Un disc que potser ha consagrat un grup tot i portar 15 anys de rodatge havia esta durant molt de temps en segon terme.
Històries, Corren, Un mon de flors i violes...i per descomptat un sentit homenatge a Josep Ma Isanta: En un instant. I per acabar, una cançó d'aquelles que et fa moure els peus encara que no vulguis; una cançó que com els propis músics van reconèixer porten 2 anys i mig dient que no la tornaran a tocar, però la descarrega d'energia i la força que desprèn no deixa alternativa. S'ha de tocar.
El públic va disfrutar i cantar d'allò més. "Ha estat fantàstic" podies sentir en sortir.
I jo...què dir...una nit fantàstica amb una colla de noies que et fan disfrutar de cada moment i que quan t'adones que van passant els minuts en cap cas vols que la nit s'acabi!
Per cert, Norma...al proper concert vindràs a fer cultura rock&cat amb nosaltres!!!

La fàbrica dels somnis

2008-04-23T22:39:00.002+02:00

Avui, km k últimament no estic gaire inspirada x escriure he decidit fer la competència a l'Aida i penjaré la pràctica de radio del meu grup que vam fer el semestre passat. Espero que la Rakel i la Glòria no s'emprenyin amb mi. Totes sabem k no vam fer una pràctica tant bona km haguessim volgut, però les circumstàncies no van ser les millors. Així que va anar com va anar. Aquí us la deixo perquè la pogueu escoltar i opinar sobre la nostra "Fàbrica dels somnis".

En un instant

2008-04-21T22:43:00.003+02:00

En el nostre dia a dia, quantes vegades no em dit: "Tranquil, tot anirà bé. Has de ser optimista. No t'enfonsis, k en moments així s'ha de ser fot". Mira que és fàcil dir-ho. Però un dia, quan menys t'ho esperes la vida dóna un tomb, et canvia els papers i resulta k tu, k sempre intentaves animar ls altres, et toca estar a l'altra banda. I llavors, totes aquelles paraules sembla k s'esborrin i ho veus tot negatiu. Els amics vénen i t diuen: "tranquil·la, tot anirà bé. Has de ser optimista. No t'enfonsis, k en moments així has de ser forta". Però aquesta veu la sents llunyana, fluixa...tu no ets allà. En els teus pensaments hi apareixen les pitjors situacions. En algun moment t'intentes convèncer que només serà un ensurt, però immediatament la tristesa i la por de perdre un ser estimat es torna a apoderar de tu.

Passen les hores, lentes, llargues. L'angoixa de les primeres hores sense tenir notícies et tormenta. Cada vegada que sona el telèfon el cor et fa un salt: i si no va bé? I evidentment, les sospites es confirmen...no va bé. Més hores...i llavors la cosa sembla k millora. Però encara no en tens prou x ser optimista.

Un dia, dos. Tot està més tranquil i definitivament les notícies són bones. Llavors ets capaç de canviar el xip. La teva vida torna a aparèixer al teu voltant. I, tot i k segueixes tenint un cable a l'altra banda, tornes a ocupar el teu lloc. Però has canviat. T'adones que hi ha coses k fins ara no valoraves i en canvi ara les trobes importantíssimes.

I és que fins que no et trobes així, no acabes d'entendre i de creure ben bé les paraules d'una magnfíca cançó de "Gossos": En un instant.

On ets, on et puc anar a buscar, perquè, perquè s'ha d'acabar Tota una vida per davant, es perd la vida en un instant

Perquè avui ja sóc optimista; perquè les notícies no són bones, sinó boníssimes; perquè estem tots convençuts que te'n sortiràs; perquè ets forta; perquè ja torno a ser al meu lloc; perquè tinc unes amigues/amics que no mels mereixo i m'han animat en els pitjors moments; perquè no sé què faria sense vosaltres.

Pràctiques

2008-04-16T21:42:00.002+02:00

Avui ha estat un dia de pràctiques a la UAB. L'assignatura: gèneres informatius i rutines de producció en radio i televisió (em sembla k no me m'he deixat res, po mb el nom tant llarg mai se sap!). La missió: fer un stand-up! El primer stand-up de la carrera. No n'haviem fet mai cap. Hem arribat a classe amb els nervis k ens sortien x tot arreu. A més, no ens haviem pogut preparar res. Tema sorpresa. "Quan arribareu us direm que ha passat alguna cosa i llavors amb la informació d'un teletip i la que pugueu buscar vosaltres durant una estona ho haureu de preparar". Aquesta va ser tota l'explicació del profe. Així que quan hem arribat al plató només teniem ganes de saber de què aniria el tema. La primera pista ha estat el monitor que hi ha al plató. Ens ha cridat l'atenció una imatge del camp nou: "osti, el camp nou. A veure si anirà de futbol!". Aquesta, evidentment, era l'opinió de les més i els més futboleros. Però també hi ha l'altre versió: "No si us plau, no. Futbol no, que no m'agrada i no hi entenc res". I sí, sí, quan ha arribat el profe ens ha confirmat la primera impressió: "la notícia és k som 23 d'abril, just abans de l'inici del partit del barça contra el manchester i la directiva acaba d fer públic un comunicat on informa que han destituit frank rijkaard. El seu lloc l'ocuparà Pep Guardiola". Osti tu! Fantàstic!!! (bé, no x tothom). Po després d'una hora fent investigació conjunta i preparant el que s'ha de dir. Després, apa, a una servidora li a tocat ser la primera a gravar.
El resultat...bé...s nota k s l primer stand-up de la nostra vida! Espero k l document no kedi gravat x l posteritat k si mai arribem a ser periodistes de prestigi ningú no ens pugui treure una de les nostres primeres aparicions davant la camera!!!
Així, k noies, ja ho sabeu no ens podem desanimar a la primera. Avui era el dia per fotren's l'òstia i el dia d l prova definitiva fer-ho km autènkis estrelles de la televisió!!! jaja.

un, dos, tres, botifarra de pagès!!!!!

2008-04-12T23:44:00.002+02:00

Tot mirant un partit d futbol dl barça k prometia pk em marcat un gol en el minut 1, en veure l desastrós joc mostrat poc després per l'ekip m'he enrecordat d'aksta cançó. "Botifarra de pagès", de la Trinca. És de l'any 1974 i l'ídol del moment va ser Cruyff, que va permetre tornar la il·lusió. Ara, l'alternativa són Messi i Bojan, tot i k x guanyar l lliga ja no dóna. En fi, esperem k amb aksts dues promeses poguem fer algo millor la temporada k ve (xk l champions no la veig gens clara).

Catorze anys de passar gana,catorze anys d'anar fent figa,
potser si que eren molt anys catorze anys sense una lliga.
Un, dos, tres, botifarra de pagès !
Quan la cosa no funciona no ens ve pas de cent milions,
i com que la bossa sona hem portat a Barcelona
les millors cuixes del món.
Si tot va millor que abans, gastar duros no ens espanta,
ja ho diem els catalans que pagant Sant Pere canta,
amb permís dels capellans.
La senyera ja voleia amb gran eufòria,la tenora llença al vent son cant joiós,
recordant un gran moment de nostra història, celebrant un cinc a zero gloriós!
Sonaren cinc campanades allà a la Porta del Sol,
cinc cops plorà la Cibeles, Madrid estava de dol
Com veieu, qui no es conforma és ben bé perquè no vol ...
Un, dos, tres, botifarra de pagès !
I ara els culés de veritat ens faran gastar els bitllets,
comprant discos, ninotets, pòsters, discos dedicats
pintures i calçotets.
Mentre ragi la mamella ens voldran per fer titella
I arribaran a inventar-se, desodorant per l'aixella
que porti els colors de barça.
I ara cantaires, ve lo principal,
Au, prepareu-vos pel cor final.
Cruyff, Cruyff, Cruyff...
Qual vulgar cor de granotes "ensalcem" les teves potes,
jugador sensacional. Ja ningú no se'n pot riure.
Visca Catalunya !
Visca el Barça i en Montalt !
Catalanistes, ajunteu-vos que ara es pot, gracies al futbol,
cridar ben fort fins escanyar-se som i serem ... socis del Barça
tant si es vol, com si no es vol! tant si es vol, com si no es vol!

Signant: una culé molt emprenyada!

Paraules...

2008-04-09T20:12:00.002+02:00

Parole, parole, parole
¡Escúchame!
Parole, parole, parole
¡Te ruego que..!
Parole, parole, parole
¡Yo te juro...!
Parole, parole, parole, parole
Parole soltanto parole parole tra noi..

És cutre la cançó...ho sé. Però mira, avui m'ha vingut al cap. I és que per què parlem tant? És curiós però a totes hores necessitem parlar. Fins i tot a classe, enmig de les explicacions del professor ens apareix aquesta necessitat. Sembla estrany, fa un moment que hem entrat a classe, però en mig de l'explicació (moltes vegades avorrida) de no sé quina gran teoria, pam! Et ve al cap una tonteria però l'has de fer arribar als companys. Encara que faci tant sols 10 minuts que has deixat d'explicar-te històries de camí cap a la facultat. Solució: comença el tràfic de paperets amb els del costat, els del darrere, el davant, on sigui. I la cosa es va animant i a veure qui la diu més grossa. O al contrari, al anar parlant de cop t'adones que havies de comentar algun tema important respecte algun treball o qualsevol altre tasca vinculada a la carrera. Ais...què fariem sense aquestes "converses" escrites.
Jo crec que el món dels paperets és d'allò més interessat. Les coses que es poden arribar a dir en un paper al mig d'una classe!!!!
L'aspecte negatiu, és clar, a part de que et perds les explicacions del profe que segur que eren d'allò més importants per aprovar l'exam, és la gran quantitat de paper gastat (no sé si amb una necessitat molt inevitable) que representa això al final de curs! Sí, sí. Els blocs de fulls no s'acaben de la gran quantitat d'apunts que has d'agafar, no...això és un mite! La veritable culpa de la despesa en paper la té la xerrameca que no ens traiem mai de sobre!

Preuada Llibertat

2008-04-06T19:35:00.002+02:00

Avui he rescatat un text que vaig fer a 4t d'eso i mb el k e topat x casualitat (és una mica llarg, ja ho se...):
L'Elies es va llevar un dia més en aquella habitació fosca que compartia amb 4 persones més. Va anar cap al bany i a la paret del costat de la porta va veure el calendari; era divendres. “Per fi!” va pensar, “ja és aquí el cap de setmana. Avui a les 8 del vespre acabo el meu torn i fins dilluns no torno a treballar”, es va dir dintre seu.
Es va dutxar i es va vestir. Mentre es lligava les sabates va sentir com a fora sonaven aquelles maleïdes notes que sortien de la trompeta d’un oficial. Va obrir la porta, va sortir juntament amb els seus companys d’habitació i va veure la resta de presoners que anaven sortint i anaven formant al mig d’aquell pati que tantes vegades havia vist, en el qual al mig de l’estiu el sol no hi deixava viure i a l’hivern, quan estava ple de neu, pensaves que se’t glaçarien els peus, però tots ells ho havien hagut d’aguantar. Al cap de pocs minuts, estaven tots col·locats en files i per grups.
Després de que l’oficial de les SS fes uns quants crits per tal que tothom callés i dirigís alguns insults cap a tots els jueus que es trobaven allà, van poder marxar, sense perdre el pas, en direcció cap a la fàbrica on treballaven.
Un cop allà, cadascú es va dirigir a la secció que li tocava. L’Elies havia de revisar que les peces que sortien acabades estessin en perfecte estat. Després de tres anys en aquella feina i en aquell lloc, ja n’estava fart i l’odiava amb totes les seves forces, però no tenia manera d’escapar-se’n. Des que havia començat la guerra, les condicions de vida dels jueus eren molt precàries, i de mica en mica, tots els pobles anaven caient en mans dels alemanys i els seus habitants anaven a parar als camps de concentració nazis. A mesura que els nazis avançaven els jueus veien com la seva llibertat disminuïa, fins el punt de perdre-la.
L’Elies vivia en una petita ciutat de Transilvània, Sighet. Allà hi havien nascut els seus avis, els seus pares, ell i tots els seus germans, i era el poble on havia mort el seu pare a causa d’una greu malaltia uns anys abans que tot aquest malson comencés. Sempre havien tingut una vida tranquil·la, fins que va esclatar la guerra. Recordava perfectament el dia en què els alemanys havien anat a la ciutat i els havien fet marxar d’allà; era el 14 de gener de 1941.
Els van dur a una estació de tren, i un cop allà, juntament amb el seu germà David els havien separat de la seva mare i les seves germanes; les dones i noies a un vagó i els homes i nois a un altre. En el seu vagó hi havia molta gent i hi estaven molt estrets, a més a més no els havien donat ni menjar ni aigua, la qual cosa els feia pensar que no anirien gaire lluny.
Al cap de vuit hores de viatge el comboi es va aturar, però el vagó en el que viatjaven els dos germans no es va obrir. De cop i volta van obrir una finestra i els SS els van llançar pa i amb una mànega els tiraven aigua; se sentien com gossets. Al cap d’uns deu minuts el comboi es va tornar a posar en marxa. Aquesta vegada, però, només van viatjar durant quatre hores. Quan el comboi es va haver aturat, van obrir la porta del seu vagó. Els SS els van fer sortir del vagó i els van fer formar en un camí que hi havia al costat de la via del tren. Llavors els van ordenar que comencessin a córrer i que no paressin fins que ells no ho diguessin.
Quan els SS els van fer aturar es trobaven davant d’unes portes metàl·liques que donaven a dins d’un pati que estava clos amb filferro espinós. A la porta hi havia un cartell que deia “El treball és la llibertat”. Els oficials els van fer entrar i al mig del pati els esperaven una colla de Kapos. Quan tothom va ser dins un dels Kapos va dir:
- Companys, ara sou al camp de concentració de Buchenwald. Tot seguit aneu entrant en files cap a la porta de l’edifici del darrere meu.
Un cop feta la benvinguda, si això se’n podia dir, els presoners van anar desfilant cap a la porta. L’Elies i en David van intentar no separar-se i un cop van ser a dins, un altre Kapo els va ordenar que es despullessin. En el primer moment es van quedar una mica aturats, però després de les amenaces del Kapo tothom va complir. Després d’això els van fer caminar per davant d’uns homes que hi havia asseguts, i al final del passadís, un metge els visitava. Els dos germans es van adonar que de tant en tant aquells homes s’anaven apuntant alguna cosa a la llibreta que tenien.
Després de que tots haguessin desfilat, va tornar el Kapo i es va endur unes vint persones. L’Elies es va adonar que eren els més febles de tots els que eren allà, però no sabia per què ho feien.
Llavors els que havien superat aquella selecció, els van fer entrar en una altra sala on els van donar roba i sabates, però abans de marxar una última cosa: uns homes amb agulles a la mà els gravaven un número al braç esquerre. L’Elies es va convertir en l’A3220 i el seu germà David en l’A3221.
Quan van estar vestits van poder sortir a fora i allà van trobar altres presoners. L’Elies de seguida es va fer amic d’un tal Juliek. Era berlinès i tocava el violí. L’Elies li va demanar a en Juliek a on duien els homes que separaven de la resta del grup i jove berlinès li va explicar que en aquell camp hi havia unes cambres de gas i que si no eres prou fort per treballar et portaven cap allà. Tot i així, li va dir que era una sort, ja que ell també havia estat en un altre camp, el de Birkenau, i allà hi havia forns on cremaven els dèbils.
- No oblidaré mai aquell fum que sortia de les immenses xemeneies i que flotava sobre els nostres caps, i per descomptat no oblidaré la pudor que sentíem.- li va dir en Juliek.
Aquelles paraules havien deixat glaçat l’Elies i més impressió havien fet a en David, que havia seguit fil per randa aquella conversa.
I així van anar passant els dies. Quan feia uns tres mesos que eren allà, els Kapos van traslladar una part dels presoners cap a un altre camp. En aquell grup també hi havia els dos germans i en Juliek.
Després d’unes hores de viatge el comboi es va aturar i van fer baixar a tothom. Ja havien arribat al nou camp: Buna.
Un cop allà, van seguir el mateix ritual de benvinguda: primer la selecció i després la distribució en blocs. El bloc on es trobaven els dos germans i el seu amic era el número 12, i els tocava treballar a la fàbrica de peces de ferro.
Quan feia un any que feien la mateixa rutina, en David es va posar malalt i el van haver de dur a l’hospital. L’Elies estava molt preocupat pel seu germà i no es cuidava gaire, tot i que en Juliek intentava fer-li entendre que aquesta actitud no era la més bona. En David va morir al cap d’unes setmanes, i allò va ensorrar molt el seu germà. Tot i això, el seu amic no es va moure del seu costat i el va ajudar en tot el que va poder; d’aquesta manera l’Elies se’n va sortir.
Avui era divendres 25 de març de 1944 i l’Elies seguia treballant a la fàbrica, quan de sobte va sentir que sonaven les sirenes. Tothom es va tirar a terra i van esperar. Sentien ràfegues de trets i explosions de granades; només pensaven que no els en toqués cap.
Cap al migdia havia tornat la calma. Els SS havien fugit i els resistents prenien la direcció del camp. Quan van sortir de la fàbrica el primer que van veure van ser dos immensos tancs americans que entraven per la porta principal del camp, aquella porta per on tos els presoners havien entrat feia tres anys. En aquell moment van aparèixer moltes imatges a la ment de l’Elies, la separació de la seva mare i les seves germanes a l’estació de Sighet, el viatge en tren fins a Buchenwald, la primera selecció, les primeres paraules amb en Juliek, el trasllat cap a Buna, la mort del seu germà i les precàries condicions de vida en aquell camp. Va ser el moment més feliç de la seva vida. De seguida es va posar a buscar en Juliek per poder celebrar amb ell l’alliberament, però per desgràcia, el va trobar estès al costat de la porta de la fàbrica; li havien disparat. En aquell moment el món li va caure a sobre, i en la desesperació es va preguntar si aquell era el preu que havien de pagar aquella colla de jueus per la llibertat. Una llibertat que els havia estat presa feia anys, sense cap dret, ja que eren persones iguals que totes les altres, l’únic que els diferenciava era la religió. Una religió que aquella colla d’alemanys no suportaven i es feien passar la ràbia matant persones innocents de la manera més salvatge possible, sense tenir cap mena de remordiment.
Després d’aquell disgust, li va passar l’estat de felicitat per entrar en un de tristesa que segurament li costaria molt d’abandonar. Només el fet de poder trobar la seva mare o les seves germanes vives li feia pensar que podria tornar a ser feliç, però sabia que als nazis no els agradaven les dones jueves, i en els camps no els feien cap servei, per tant estava convençut que aquest desig no es podria complir; va haver de viure sempre més amb aquesta espina clavada, ja que per molt que diguin el que va haver de suportar no s’acaba d’oblidar mai.

Una nit de conte

2008-03-31T13:10:00.003+02:00

"Jo crec en les fades, hi crec, hi crec!" repetien els nens del conte d'en Peter Pan. Tot és tan fàcil quan som petits. Per una nit tornaré a ser petita. Tornaré al meu petit món on hi tenien cabuda fades, bruixes, pirates, mags, príceps i princeses. Només demano una nit i poder ser protagonista d'una història que acabi amb un: i van viure feliços per sempre més!
I és que el meu conte no ha acabat tant bé...
Potser si en oblidem per un dia de la rutina, dels mals de cap i som capaços de mirar més enllà, on fa anys que no creiem, trobarm el nostre petit món. El món on poder viure el nostre propi conte de fades, on el bé triomfa sobre el mal, on el príncep s'enamora de la princesa i l'alegria omple tots els racons del planeta.
Shhht...és hora de buscar, de mirar amb ulls de nent tot allò que ens envolta, d'obrir el pany del nostre cor i deixar-nos guiar pels sentiments. Només així trobarem la porta d'entrada al conte.
En veiem a l'altra banda!

Pel més manta de tots!!!

2008-03-28T14:18:00.002+01:00

Bé, avui una actualització especial, dedicada a un amic que li fa un pal increïble escriure per actualitzar el seu blog (fins i tot afirma haver perdut la contrasenya per entrar-hi...) però en canvi és capaç de fer-nos una redacció a l'hora d'economia perquè no ens avorrim. S'ha de reconèixer que tot i que és una mica manta en el fons és un sol, jeje! Doncs res, aquí teniu la super redacció, que en un principi hauria d'estar al blog del protagonista:
Hi havia una vegada un estudiant de periodisme que somiava en convertir-se en una estrella mundial amb la pilota als peus. En mig d'una classe d'economia aquest somni li va venir al cap i va començar a pensar com podria ser la seva vida si tot allò es feia realitat.
"D'aquí 2 anys signaré un contracte multimilionari amb el Barça i faré publicitat per Nike i Audi. Cobraré un güevo de diners, jeje. Després d'una greu lesió que quasi trunca la meva carrera esportiva, em cediran primer al Mallorca i després al Valladolid, on fracassaré estrepitosament... Serà quan m'enroli a les files del Cadis quean resorgiré de les meves pròpies cendres i em valdrà el passaport per tornar al Camp Nou per la porta gran i, als 28 anys, ser tot un ídol de masses (i un exemple per la joventut). Ah, sí, i guanyaré la Champions marcant a la final".
Però la cosa no acaba aquí, dues amigues, vam decidir completar el somni:
Després del gol a la Champions et renovaran el contracte per un any, igual que el Belleti. Després tornaràs al Mallorca que estarà a 2aB. Finalment veuràs que la millor sortida és tornar als orígens i dedicar-te a fer de comentarista a TV3, a més de treure't el títol d'entrenador per si les mosques.

Motors

2008-03-25T23:04:00.003+01:00

Són molts els aparells que funcionen gràcies a un motor. El món també ve a ser un aparell que necessita d'un motor per tirar endavant. Però no és tant senzill. Quin és aquest motor que mou el món? Segurament tothom tindrà una opinió diferent. Potser és que hi ha més d'un motor, cosa que em fa creure que un és més important que un altre. Però quin?
Jo crec que el més importat és el dels sentiments, el de l'amor. Tots vivim amb aquesta il·lusió i preocupació alhora. Il·lusió de trobar aquella persona amb qui compartir tantes coses. Preocupació quan no la trobem. Il·lusió de creure que hi ha algú que pot significar alguna cosa i tenir un paper important en la teva vida. Preocupació de veure que ell no pensa igual o de no saber què pensa de tu. Il·lusió de tirar endavant un projecte conjunt. Preocupació al veure que el projecte s'ensorra. I com aquestes situacions un munt més. Triant quin camí agafar en cada cruïlla, encertant-lo o errant-lo però sempre mirant endavant i amb aquell plus de motivació que ens fa continuar caminant per la vida.
Tot això és el que ens fa ser el que som; la feina, els diners, també ens mouen, però no ens arriben al cor.
Totes aquestes il·lusions i preocupacions són, també, les que ens permeten mantenir hores i hores de converses amb els amics, que ens serveixen per adonar-nos que a tots ens preocupen i il·lusionen les mateixes coses. Amb qui en parlariem sinó?
Aquest motor moltes vegades esn representa un gran mal de cap, però sense ell res no tindria sentit. L'hem de cuidar, no podem deixar que s'aturi. El dia que això pasi res valdrà la pena, tot es farà més difícil.

Mamma Mia!

2008-03-24T18:43:00.003+01:00

Fantàstic, divertit, rítmic, magnífic, esplèndid, genial, impressionant, emocionant...i com aquests molts més. I és que no s'acabarien els adjectius per definir aquest musical. La veritat és que val la pena anar-lo a veure. A més, qui es pot resistir a les cançons d'ABBA? (Encara que hi hagi qui els consideri cutres, freakis i raros). Mires al teu voltant i tothom segueix el ritme amb el cos i els llavis es mouen repassant les lletres d'unes cançons que van catapultar a la fama el grup suec.
Però tot això no seria possible sense el nivell dels actors que hi participen. Una gran interpretació i una millor veu. A més, compta amb una gran posada en escena, música en directe i un escenari que tot i petit, dóna molt de si.
Una obra, que sense parlar en cap moment de la història del grup integra totes les seves cançons amb una combinació perfecte de comèdia i moments més dramàtics.

Un nen afortunat

2008-03-15T21:57:00.002+01:00

"Un nen afortunat" és el títol del primer llibre de Thomas Buergenthal. Es tracta d'un dels jutges que formen part del Tribunal Internacional de les Nacions Unides a l'Haia. Però això no és el que el fa especial, sinó el fet que el seu autor és un dels supervivents del camp de concentració d'Auschwitz.
No he llegit el llibre, tot just l'acaben de presentar, i per tant no puc valorar-lo. Es tracta d'una biografia on relata com va poder sobreviure l'holocaust tot i ser només un nen de 10 anys. Un nen que va viure i veure, amb la innocència d'un infant, com soldats alemanys mataven gent al gueto, com el separaven de la seva mare només arribar al camp, que va perdre el seu pare en el camp i va haver de resistir i sobreviure tot allò sol, fins i tot la Marxa de la Mort.
Mentre llegia el reportatge i l'entrevista que l'hi han fet en el suplement Presència se m'humitejaven els ulls. I m'ha cridat l'atenció una frase: "l'odi és irracional, i no serveix per a res. Intentar construir una possibilitat de reconciliació, de perdó, això si que serveix". És sorprenent. Es pot no odiar i intentar buscar una reconciliació amb aquells que t'han destrossat la família i bona part de la teva vida sense raó? Suposo que no ho pots saber fins que et trobes en ua situació així, però jo crec que no podria.
Tot això m'ha fet tornar a pensar en el sentit de moltes guerres: per què ens matem els uns als altres? Perquè no pensem igual? Perquè parlem un idioma diferent? Perquè tenim una religió diferent? De vegades no acabo d'entendre el comportament dels humans...i això que figura que som éssers racionals!
I acabo mb una resposta més de Thomas Buergenthal, quan li pregunten si hem après alguna cosa d'aquell genocidi: "els genocidis continuen. Ruanda, Darfur, Cambodja...Podríem pensar que no hem après res. Però crec que sí que hem après, tot i que no és suficient. Cada any millora una mica la protecció dels drets humans, tot i que no hem aconseguit l'objectiu desitjat. Hem de seguir lluitant".
Una lectura més a la llista d'espera, que té bona pinta.

Barça, Barça, Barça

2008-03-14T12:37:00.002+01:00

Després d'un cap de setmana per oblidar, espero que hi hagi sort en el sorteig de la Champions i que en el partit de lliga de lliga es vegi un canvi d'actitud que ens faci tornar a creure en aquest projecte de Barça.
Durant la setmana són moltes les especulacions que s'han sentit. Que si Rijkaard està a la corda fluixa, que si Mourinho està esperant que l'avisin (curiós, perquè des de Madrid s'assegura que també l'esperen...) o que Laudrup és el candidat número u per substituir l'holandès.
Especulacions tantes com gustos. Potser és el que ens deia ahir el Sunyer a classe: a finals de març primers d'abril els aficionats volen saber coses sobre possibles fitxatges. I els diaris esportius, a més de la resta de mitjans però a escala diferent, gasten pàgines i pàgines per escriure noms que moltes vegades es queden en l'oblit perquè no era cert que interessin al club.
Està justificat aquest bombardeig de noms i especulacions que moltes vegades no responen a cap font fiable? Fins a quin punt els periodistes tene dret d'escalfar els ànims de la gent encara que això impliqui inventar-se notícies? Tot per vendre diaris? O és que és culpa del lector...que demana aquests continguts?
Hi aniré donant voltes.